Haka ka mate

Res no canvia (sense parar)

2011-05-14T12:12:00.000+02:00

Però en el fons, no deixem de ser petites peces d'un trencaclosques gegant. I mai estem de més.

Alguns, formem part del perímetre, amb algun cantó recte que ens delata. Se sap on hem d'anar però costa saber el lloc exacte, perquè distingir una peça d'una altra, a simple vista, no és fàcil, ja que normalment tenim la funció de construir el paisatge de fons; ara, un cel ben blau del Pirineu; ara, còdols del llit d'un riu africà; ara, la gespa d'un prat suís. D'altres són peces evidents, fàcils d'identificar, formen part dels elements centrals, dels objectes claus. Sovint, però, et trobes amb alguna peça que aparentment mostra clarament la part d'un objecte, d'una persona, d'un animal i penses que per força ha de col·locar-se en un lloc concret. I com és de sorprenent que tot i l'evidència no hi ha manera de què la peça encaixi enlloc...

I ara el dies ja són més llargs. I d'aquí poc caldrà obrir la finestra per dormir ben fresc. I com és d'agradable tapar-se amb els llençols, de matinada, quan la brisa del bosc t'envolta i se t'enganxa a la pell, al moll dels ossos, a les plantes dels peus. Passejes pel camp i tot floreix. Els ametllers, no, perquè sempre s'avancen, impacients. Ara el blat està pujant, uniformement, arrenglerades les espigues com un exèrcit de soldats ben disciplinats, un mar de marcialitat, salpicat de tant en tant per l'anàrquica bellesa vermella dels badabadocs. Si és que tot ha de tenir un contrapunt.

Però, no badis, pagès, no queda gaire per començar a sembrar i fer crèixer les mongeteres, que en Jack espera, ara que el gegant dorm, per endur-se l'arpa màgica i la gallina dels ous d'or, i poder viure feliç amb la seva mare. I els girasols ja hi tornen a buscar el Sol i criden: Whiti te ra!

Sí, tot creix i tot torna, però res no canvia. I qui neix idiota, idiota morirà. I amb una mica d'esforç, dissimularà davant tothom, n'aprendrà, però canviar...

I què bonic que és veure com els fills creixen, què divertits als 3, als 7, als 10 anys i què guapo i que alt que està i els anys passen i de tanta felicitat no ens preparem per la primera decepció. Perquè, ah, mentre juguem cofois a ser Prometeus, no ens adonem de que tard o d'hora el fetge pagarà la nostra gosadia.

Tan veritat com que cada any n'hi ha que marxen i n'hi ha que apareixen. I ara ja fa temps que la Manolita ha marxat a la foscor d'on venim, però encara sona al meu cap la seva veu dient-me, gairebé excusant-se, com m'estimava, que al poc ja apareix a escena un altre o una altra i ens enlluerna com un llumí encès en una habitació a les fosques, i no parem atenció, ni un segon, en que tal com s'encén, s'apagarà i tot tornarà, com deia el poeta, a l'obscuritat d'on provenim i que estimem més a que a la flama que il·lumina el món i les coses.

I tot es regenera, i el rentaplats torna a estar ple, i sempre hi ha roba per planxar i després d'un llibre ve un altre, però llegir, llegir sempre és el mateix. I apareix un nou dia, de la mà del Sol, per comprovar que res era igual que ahir però que és necessari perquè tot continuï igual.

Mean Streets

2010-09-05T17:42:00.006+02:00

Segurament la introducció guitarrera de la cançó Mean Streets (que obre el quart l'àlbum de Van Halen, Fair Warning, del 1981) és la més destralera que mai ningú podrà crear. Per aquelles i aquelles que vulguin emular al gran Eddie, he trobat aquesta lliçò de la intro, una magnífica mostra de la tècnica del tapping.

Excursionisme per a pixapins (IV): La Cabana Sorda. Què?? La Cabana Sorda!!!

2010-08-29T11:31:00.000+02:00

Sense moure'ns de la vall andorrana d'Incles, la proposta per a pixapins i amants dels carbohidrats i substàncies parcialment hidrogenades és la pujada a l'estany i refugi de Cabana Sorda, a uns 2.300 metres d'altitud, amb la superació d'un desnivell de 500 metres, en un recorregut d'uns 4 quilòmetres amb sortida des del pont de la Baladosa, el mateix punt de sortida que la pujada als Juclars, però en direcció contrària. Aquest és el recorregut i perfil en relleu de la passejada:

La marxa s'inicia des de la fi de la carretera CS-270, al Pont de la Baladosa i transcorre pel sender de Gran Recorregut. Durant el primer tram cal remuntar el riu del Manegor, per un camí rocós que passa pel seu marge esquerra, salpicat de gorgs i salts d'aigua molt bonics. En aquesta part -potser uns 500 ó 600 metres- se salva un desnivell considerable.

Després de la pujada inicial, es planeja tot seguit el riu fins a arribar a un prat on hi ha un creuament de camins. Bé es pot anar cap el port d'Incles, al nord, des d'on es passa a França i s'arriba a l'estany de Fontargent; bé cap el nord-oest per arribar, en forta pujada, als llacs d'Anrodat i Isla; bé en direcció oest a l'estany de Cabana Sorda.

Bona vista del port d'Incles i de la cresta del Juclar:

Aquí el company assenyala amb el bastó part del recorregut que es fa per pujar als llacs dels Juclars. El caminet que surt a l'esquerra del principal és el que porta al refugi i pic del Siscaró (2.637 m) i que separa la vall d'Incles del circ francès del Siscar.

Falta poc. La part final creua alguns prats, però també hi ha alguna pujadeta forta. Al final ens trobem el refugi i un magnífic llac envoltat de muntanyes verdes.

Per tornar es pot desfer el camí però n'hi ha d'altres alternatives, com ara baixar seguint el curs del riu de la Cabana Sorda o bé prendre el sender que porta als estanyols de les Salamandres i del Querol. Són camins que baixen fins la carretera, però que queden una mica allunyats del punt de sortida.

I el sol

2010-08-14T10:49:00.005+02:00

La felicitat és un tomàquet acabat d'agafar partit per la meitat.

Oli, sal i pebre.

I el Sol.

Excursionisme per a "pixapins" (III): Per la vall d'Incles als llacs dels Juclars

2010-08-05T22:50:00.001+02:00

Reprenem la sèrie de rutes per a excursionistes que no volen complicar-se la vida. A la que porti unes quantes estic per editar una guia. Algú o alguna pot pensar "bé, per a pixapins potser fins i tot són un xic massa". Potser sí, però si les puc fer jo, no han de resultar més dures que una tranquila passejada pel parc.

Una de les valls més boniques d'Andorra és sens dubte la Vall d'Incles, entre Soldeu i Pas de la Casa. S'accedeix des de la carretera principal que porta a Soldeu. Just abans d'arribar-hi, hi ha un desviament indicat que ens endinsa a la vall per una carretera asfaltada, però estreta, el que fa que s'hagi d'anar amb precaució i cedir el pas als vehicles que vinguin de cara. La carretera finalitza al Pont de la Baladosa. Des d'allà comença aquesta excursió fins als llacs dels Juclars. Són 4,2 quilòmetres d'ascensió, fins als 2.300 metres d'alçada, salvant un desnivell aproximat de 600 metres. El sender està ben marcat i transcorre paral·lel al riu Juclar (evidentment). Tret dels primers 400 metres, una pista ampla i pedregosa, el terreny és rocós i en alguns tram cal grimpar una mica.

Una panoràmica a vista d'ocell i una altra en tres dimensions del recorregut. La frontera amb França està molt propera.

L'ascensió s'inicia des de la zona d'aparcament del Pont de la Baladosa -punt des d'on surten d'altres rutes interessants- per una pista força ampla i practicable, fins arribar al pontet de pedra que travessa el riu. Des d'allà el camí s'estreta i comença a endurir-se una mica:

El paisatge és el típic pirenenc, amb vegetació de muntanya i petits salts d'aigua. A partir dels 2.000 metres, la cosa canvia i la muntanya apareix més "pelada".

A mig camí cal travessar un pont de fusta per salvar el salt del riu. Des d'allà l'ascensió canvia de paisatge, més abrupte i sense arbres. Un pla humit i rocós anuncia la proximitat dels llacs.

Encara es conserva una petita glacera d'aproximadament un metre de gruix. Segurament es mantindrà fins l'arribada de les primeres neus.

Ja hi som!! L'Estany Primer és un dels més grans del país. El refugi queda uns metres més enllà.

Passat el refugi el camí segueix per la dreta de l'Estany Primer per arribar en forta pujada a l'Estany segon. Des d'allà el sender continua per ascendir als pics que envolten els llacs, com el majestuós pic d'Escobes. És un pas natural cap a França, ple de rutes a fer.

De tornada cap el refugi - ara més aviat un hotelet, que aquests andorrans no s'estan de res- no hi ha cosa millor que un bon esmorzar. Què contents ens posem els pixapins al voltant d'una taula!!!

I ara toca baixar. Per pujar hem trigat un parell d'hores. En menys d'hora i mitja hi serem al punt de partida.

Cada dos anys fem aquesta pujadeta. El Guillem ja l'ha pujada amb 5, 7 i 9 anys. Això comença a ser tota una tradició, com les coques per Sant Joan.

Zzzzzz

2010-08-04T22:58:00.004+02:00

Arriba un moment que, tot i els propòsits que dissenyes pel futur més immediat (és a dir, els propers 5 minuts), no et queda més remei que deixar-te anar.

Ni un llibre, ni un diari, el mòbil no funciona... i no sé on collons he posat les claus de casa.

Amazing happens

2010-06-27T17:37:00.003+02:00

Els americans estan, en molts aspectes, al segle X, però en qüestió de televisió i cinema ens porten uns 50 anys d'avantatge. Les finals de l'NBA des d'un punt de vista particular: els sons (7 parts).

Com diu la publicitat del campionat, Amazing happens

PS: buf! feia temps que no passava per aquí

Mata de jonc

2010-05-24T01:21:00.003+02:00

"Eh! nano! vine aquí!" I d'entre els arbustos va sortir el meu cos llefiscós, prim, quasi transparent, com un paper de fumar. "Mossega aquí, ben fort!", va dir el meu pare. Certa excitació es va apoderar de mi: què era aquella boleta menuda quasi partida per la meitat, grisa, sense brill, com els ulls d'un peix? "És un plom", va dir en Pablo, un company del pare que l'ha palmat fa poc, "així podrem donar profunditat i l'esquer es farà més visible". Dit i fet, vaig apretar la boleta entre els queixals i em va deixar un regust greixós a la boca, com quan menges xocolata i la saliva roman espesa durant un bon temps. El meu pare me la va prendre i va assegurar-se que la llinya de nylon havia quedat ben fixat. Ell no en tenia de dents al maxil·lar superior [defecte doblement dissimulat pel seu sempitern bigoti i per una lleugera atròfia del llavi que he heredat i que no deixa veure la dentadura quan parla ni, fins i tot, somrius]: se'ls va deixar de jovenet, al riu, en un salt des del pont del poble mal calculat. En Pablo sí que en tenia, de dents, però postissos. La meva col·laboració, doncs, era evident.

A mi, pescar, no m'agradava gens. Aquells dissabtes d'estiu a la recerca de la carpa no eren gens agradables. Per què? L'aigua em feia, i em fa, por. Encara avui, quan travesso un riu durant una excursió, l'olor sufocant de l'aigua corrent, de verneda, llenties i joncs podrits em provoca un malestar semblant a quan algú envaeix el teu teòric espai vital a l'autobús. Així que, quan arribàvem a la zona escollida, després d'ajudar a descarregar del cotxe els aparells de pesca, l'esmorzar i el que convingués, no em faltava temps per perdre'm entre les herbes altes, amb el meu germà, per jugar a qualsevol cosa.

Una vegada instal·lats sota un pollancre enorme que ens protegia del sol i de la calor, la mare va preparar l'esmorzar: pa amb fuet, un tomàquet amanit i una llauna d'espàrrecs. No crec que la felicitat sigui un valor que pugui mesurar-se ni quantificar-la amb un sistema convencional, però es fa difícil trobar major concentració d'aquest sentiment que en el fet de mastegar una llesca de pa cruixent assegut en un tronc, un matí radiant, a l'ombra fresca d'un arbre, sota una cúpula celeste turquesa, sense cap altre soroll que el xiulet compassat dels ocells.

I el meu pare, "on creus que vas? Va, porta'm uns quants cucs, i que siguin ben grossos!". Els cucs són una part essencial de l'esquer. Clava un ben viu amb un tros de patata ben cuita i crearàs un àpat irresistible per a qualsevol bitxo amb aletes i escates. Vaig buscar un branquilló ben forti resistent i a la vora de l'aigua el vaig clavar al terra fangós. Amb mans expertes, vaig començar a batre el terra amb moviments circulars per esmicolar el terra i aconseguir certa fondària. Això fa que els cucs, amagats uns quants centímetres de la superfície, comencin a aparèixer. Vaig repetir el procés quatre o cinc vegades fins omplir la llauna d'espàrrecs de l'esmorzar amb una dotzena llarga d'anèl·lids frescos que es recargolaven en si mateixos. Orgullós, vaig presentar-me davant del pare i en Pablo amb els botí. Aquest últim va agafar-ne un i el va clavar sense recança a l'ham. Després, la patata cuita. La pobre bestioleta encara accentuava més el seu característic recargolament. Desconsolat, en silenci, em vaig acomiadar del malaurat animal, demanant-li perdó per haver col·laborat a la seva fi. "Aparta, noi", va dir en Pablo. Va aixecar la canya i amb destresa va girar-la cap el riu, tot deixant córrer el rodet. Un llançament perfecte. La pesca havia començat.

I què n'és, d'avorrit, pescar!! Poden passar hores sense ocórrer res. El temps, quina dimensió més estranya. Un minut pot ser etern i una vida un bri. Sempre he admirat aquest empeny humà per mesurar, dividir i classificar el temps. Hores, minuts, segons, dècimes, centèsimes de segon... Podríem fer particions infinites d'un segon, i, tanmateix, no deixaria de ser un concepte discret i a la vegada inseparable de la continuïtat. Quina incongruència, un hic stans del nunc stans. I pescar pot ser un nunc piscis per molt de temps que hi dediquem.

Aquests matins estivals me'ls passava jugant. Un jonc, era una espasa i un om un castell inexpugnable. Però aquell matí concretament en Pablo em va cridar i em va dir: "Avui pescaràs". Dues paraules, que van resonar com dos tirs al cap. Adéu, espasa, castell i amagatalls. Adéu, matí, adéu, temps. Podia negar-me? No. Podia negar-se Artur a treure Excalibur del roc que l'atenallava? Podia Ahab abandonar la seva obsessió vengativa contra la balena blanca i capgirar així el seu destí fatal? "Avui pescaràs" significava "avui ja ets un dels nostres" o, pitjor, "no pots negar-te a ser de la nostra società, no ens defraudaràs, veritat?". Així que, a contracor, vaig agafar la canya que en Pablo em va oferir. "Té, agafa esquer. Ja saps què has de fer, ens has vist milers de vegades. Busca un bon lloc i fes. Recorda, tira suau, deixa anar el fil i recull lentament".

Vaig distanciar-me uns quants metres, riu amunt. No va costar-me gaire trobar un clar entre els canyissars, un petit espai de terra, però suficient, cobert de palla de joncs secs. El jonc, el símbol més clar de que "la unió fa la força", com la paràbola de Ramon Muntaner que ens van fer aprendre a l'escola:

I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà."

I vet aquí que per primera i última vegada vaig fer alguna cosa semblant a pescar. El primer pas va ser el més delicat: clavar el cuc i la patata a l'ham. La resta va ser repetir el que havia vist tantes i tantes vegades. Deixar anar i recollir, deixar anar i recollir. I a força d'anar repetint, el temps s'anava esmicolant en trossets d'insuportable eternitat. Avorrit, plantat enmig de canyes i joncs, amb el sol de migdia castigant, implacable, el meu clatell, els meus pensaments escapaven del meu treball feixuc i em permetien fugir del sopor i la calor, com la corda que el convicte deixar anar per la finestra de la seva cel·la cap a la llibertat del camp obert. Ara marxaven amb el grup d'ànecs que, en formació, volaven baix riu avall. Ara es capbussaven amb el gripau per refrescar la pell. Ara esdevenien ales del cavallet de la mort, atrafegat, a tocar de l'aigua, com qui busca un objecte perdut a la sorra de la platja.

I de sobte, hic piscis! Alguna cosa, allà al fons del riu, tivaba del fil amb força. La canya es va corbar i una tremolor brusca feia que l'aparell no parés quiet entre les mans. Les cames trontollaven. Les deia "quietes!" i em responien "cap a l'aigua". Presa dels nervis intentava l'impossible per recular i controlar la canya. Llavors, vaig pensar en el pare i en el Pablo, vaig imaginar les seves cares orgulloses davant del meu primer trofeu i tot repetint-me a mi mateix "mata de jonc! mata de jonc!" vaig fer força amb els braços, les cames, els ronyons i no vaig parar fins treure de l'aigua un enorme barb de, pel cap baix, dos quilos i mig.

El bitxo, una massa marronosa i lluenta no deixava de cuejar, penjat de l'ham, salpicant fastigoses gotes d'aigua i fang. Vaig intentar agafar-lo i va sortir de la meva mà com una pastilla de sabó. Em va deixar al palmell un moc fred, desagradable. El vaig deixar a terra. Semblava una tira de cansalada fregint-se a la paella, palpitant desaforadament. Vaig posar-li la mà a sobre i es va calmar. No sense esforços vaig treure-li l'ham i, ben agafat, me'l vaig acostar per observar aquella criatura llefiscosa. Panteixava, com un moribund de càncer de pulmó, obrint la boca per apaivagar l'ofec. Els seus ulls semblaven de nina barata, de vidre opac, sense vida, sense llum. I, tanmateix, semblava que observaven el meu rostre amb cert menysteniment, amb odi, fins i tot. Vaig ajupir-me cap a l'aigua i el vaig ficar al riu. Vaig deixar anar la mà i va marxar, tranquil·lament, serpentejant. I el vaig perdre de vista.

Quan em vaig incorporar, un saltamartí va volar cap a la meva espatlla esquerra. Sentia els ganxos de les potetes aferrant-se als fils de la samarreta. Vaig notar a la cama dreta un formigueig: era un insecte pal del color pallís dels joncs secs que pujava amenaçadorament cuixa amunt. Una merla va passar tant a ran del cap que de la sorpresa em va fer caure de cul. No, no era benvingut allà, en aquel rebeig del riu.

Vaig marxar corrent.

Festina mox nox

2010-04-14T20:50:00.003+02:00

Agafes un llumí i et tanques en una habitació, completament a les fosques. Encens el llumí i esperes a que es consumeixi, fins que s'apagui. Si mai t'has preguntat com definir la nostra existència, ja tens la metàfora. La física quàntica també t'ho explica. I Rilke, clar:

A ti, oscuridad de la que vengo,

te amo más que a la llama

que ilumina el mundo

y brilla sólo

para algún círculo

fuera del cual ningún ser sabe de ella.

Pero la oscuridad lo retiene todo:

formas y llamas, animales y a mí,

tal como los atrapa,

personas y poderes...

Y puede ser que una gran fuerza

cerca de mí se agite.

Creo en las noches.

Versos, enllà del camí

2010-02-22T10:00:00.004+01:00

Ara fa 25 anys que Salvador Espriu va morir. Com un petit homenatge, vull compartir dos poemes molt coneguts.

Versos, enllà del camí

D'un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d'un noble,
antic color de plata.

Davant la mort, que porta
secrets senyals al rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

Cançó de la mort resplendent

Fortunes de mar

se m'emportaran.

No podràs

orsejar sense perdre,

un a un, blanc veler,

tots els pals.

Per l'engany

de la llum de migdia,

ets sobtat presoner

d'un vell cant.

A quin port

s'enrolà, serviola,

aquest nou timoner

tan estrany?

Jo no sé

quins camins del meu somni

l'han menat al govern

de la nau.

Aspres mans

mai no deixen la roda,

i el meu temps esdevé

ja calmat.

Lluny, enllà

de paraules amargues,

una mort resplendent

vaig trobar.

Cinc a Guanta

2010-02-21T13:50:00.000+01:00

La imagineria popular vallesana atorga al bosc de Guanta, entre Sentmenat i Castellar del Vallès, un hàlit màgic i misteriós, sigui per la seva frondositat, sigui per l'indret privilegiat on se situa el seu castell, sigui pels salts d'aigua que l'orografia abrupta ha obert capritxosament. Per tant, i especialment a l'hivern, acostar-s'hi en bicicleta és tot un regal per la vista i l'esperit (i per l'esmorzar que es pot fer en arribar-hi)

Ja feia alguns mesos que volia compartir aquesta ruta, aprofitant que vaig fer-la amb la Txell i la Magdala, dues fora de sèrie devora quilòmetres. Però vaig oblidar-me la càmera i ja no tenia gràcia. Ara fa uns dies, i aprofitant que, després de molt temps, uns quants amics hem aconseguit reunir-nos, hi he tornat i, -aquest cop, sí- no m'he oblidat la càmera, tot i que la qualitat és la que és.

El trajecte des de Sabadell fns al castell de Guanta és aproximadament d'uns 35 quilòmetres, entre anar i tornar. Tot i no ser una sortida dura, tampoc és un passeig plàcid. Fins i tot té trams amb baixades emocionants i divertides i una única dificultat ascendent, els darrers tres quilòmetres fins el punt d'arribada.

Per si algú o alguna es vol fer una idea del trajecte, aquí deixo el traçat, amb sortida i arribada des del pont de la Salut de Sabadell.

Des del camí que surt del Ripoll, just sota del pont de la Salut, el Manolo, el Jordi, el José Antonio, el Domingo i un servidor hem salvat el talús de la marge dreta pujant pel camí del riu Tort fins enllaçar amb la pista que porta a l'ermita de Togores. Des d'allà, hem baixat fins creuar el riu Tort i hem pujat a la serra de Sant Iscle, per agafar l'antic camí ral que enllaçava Sabadell amb Castellar. Hem optat passar per aquest indret en comptes de fer-ho abans pel camí que baixa per la Torre del Canonge i puja en forta pendent fins al camí ral, o de la Salut, perquè amb les darreres pluges era de preveure trobar-nos un fangar emprenyador.

Des de qualsevol punt de la comarca, la Mola es visible. Sembla l'Himalaia, però a dures penes supera els mil metres. Aquesta vista és la que es té camí de Togores:

Una vegada hem pujat al camí ral ens aproximem per aquesta pista fins una alzina enorme i centenària, que els castellarencs anomenen de Can Quer o alzina de les Bruixes:

És un bon punt per fer una aturada i descansar una estona.

Els quatre valents a qui he acompanyat, desafiant el fred i la humitat:

No sóc gaire amant d'aparèixer retratat. Però amb aquests companys era obligat fer-se la foto de rigor:

A l'alzina de Can Quer, deixem el camí ral i agafem el camí de la dreta que descendeix fins a Sentmenat. Travessem una zona d'horta i arribem a la carretera entre Castellar i Sentmenat. No cal entrar a la població ja que creuant la carretera anem a prendre la pista que puja fins el castell de Guanta, travessant l'urbanització Can Vinyals. Si haguéssim anat fins a Sentmenat hagué fet la compra d'alguns embotits a Cal Miquel, una de les millors xarcuteries del país.

Els darrers tres quilòmetres són en pujada per una pista ampla i en bon estat. De fet, el percentatge més alt és el primer tram. Després la cosa se suavitza. A meitat de camí, el conjunt del Castell ja es divisa:

En aquesta imatge es distingeix el salt d'aigua.

Una vegada arribats al castell, què millor manera de passar el fred que amb un bon esmorzar. I aquí estem a meitat del millor que sabem fer, conversar al voltant d'una taula.

Per tornar hem pres el camí que porta a Can Motllor i Castellar del Vallès i des d'allà hem baixat al riu per agafar el camí fins a Sabadell (tot i que en Domingo ha hagut de tirar per la carretera, per una avaria). Des del Castell de Guanta hi ha d'altres opcions per continuar fent ruta i amb major grau de duresa. Un de les opcions és continuar per la pista, passant el Castell i pujar fins a prendre un corriol que, bicicleta a coll, enllaça amb la pista que puja al Pic del Vent, tocant el Farell, i amb unes vistes de la comarca, del mar i del Pirineu espectaculars. Si algú o alguna es pregunta perquè es diu el Pic del Vent, ja s'ho pot imaginar, només cal pujar per comprovar-ho.

I altra alternativa seria prendre un camí a l'esquerra del Castell que fa una pujada força dura fins el camí dels Tres Pins (des d'allà es pot anar a Sant Llorenç, Gallifa, Sant Sebastià de Montmajor o tornar a Castellar). És una pujada que personalment m'encanta, tot i la duresa d'algun tram. Tècnicament cal estar molt atent, ja que el risc de perdre adherència és alt, així que cal posar el col a la punta de la sella, tirar el cos endavant i mantenir la tracció suficient amb els pedals per no caure.

Nosaltres ja hem trobat l'excusa per tornar a veure'ns un cop al mes: una bona ruta, esmorzar i tranquilitat.

Una treva

2010-02-09T22:13:00.004+01:00

Avui fa una setmana que dormo com un angelet. Vaig al llit i no existeixo fins que sona el despertador. Ja m'ha passat en alguna altra ocasió. Per tant, sóc conscient, que les nits de vetlla tornaran. La cabrona divinitat que va condemnar-me en aquesta vida a la búsqueda infructuosa de Morfeu, fill d'Hipnos, de tant en tant em concedeix una treva. Potser al principi, acabats aquests armisticis esporàdics, em sublevava, frustrat, contra els seus capricis i intentava posar remei a allò que no té. Ara, passats els anys, aquests períodes els accepto amb la il·lusió dels regals inesperats.

Així que, mentrestant Charlie no torni, a guadir.

I quan vingui, estaré preparat.

[Quan no es donen les condicions idònies per a què un fet es produeixi per telepatia, d'allò en diem "casualitat": el Guillem havia d'escollir una poesia i aprendre-se-la per la classe de català. Coneixedor del meu "amor" per Martí i Pol, va gastar-me la broma d'escollir uns versos de l'osonec. Però, al final, va escollir un poema de Salvador Espriu, ja que, per raons que no venen al cas, hi ha certa vinculació casual amb l'escriptor "sinerenc"].

JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR

Avui el cel

és ja només

ofec, buidor,

ploguda nit

al mar, al camp,

dolenta mà.

Com que no puc

mai més dormir,

faig del meu llit

por de presó.

A poc a poc,

com un aflor

sense perfum,

sense color,

creix, de l'arrel

del pensament,

l'última mort.

Dalt, al teulat,

urpes de gat

esqueixen llargs

drapots del glaç

del sentiment.

N'estic content

i veig el fum

de l'extingit

ram del neguit

de llibertat.

Indiferent

al temps, el vent

de zenc, mesell,

em bat, penell,

rovell enllà

del brut llindar

d'un moll dolor.

Negat al plor,

al plany, al crit,

estès al llit,

malalt, romput,

venut, vençut,

perdut, obsés

de mi, diré

-asprosa fam

d'un àvid clam-

que no podré

mai més dormir.

Horror

2010-01-16T21:58:00.002+01:00

Ara per festes em van regalar un llibre (o, potser, vaig ser jo mateix que em vaig fer el regal, satisfent el meu esperit hedonista, i onanista), El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. El tinc al meu costat, esperant que l'obri i el comenci. No l'he llegit en català. Tinc una edició espanyola, amb pròleg de Borges, però no sé on deu amagar-se. He estat mirant de pescar-la però tinc tal "maremagno" a l'habitació que és més fàcil perdre que trobar. Em sembla que la vaig deixar a no sé qui, no sé quan, així que ves a saber. Almenys l'esforç no ha estat en va: m'he topat amb una edició cara de Germinal, de Zola, a la que donava per perduda.

Donades les circumstàncies i l'estat de coses és la lectura apropiada: és sempre el gener un mes dur, avorrit, amb fred i sense un euro, on refugiar-se a la feina -qui la té- sembla gairebé la única solució a l'ensopiment. I encens la tele, i veus les notícies i la terra tremola i s'obre en escletxes sense fons i s'empassa vides, cossos i coses. I és com si Kurtz es passejés pel centre de Port au Prince, amb les mans al cap, cridant "l'horror, l'horror!".

No podríem hivernar com els lirons?

Sea el alma de la fiesta en tres simples pasos

2009-12-23T21:19:00.005+01:00

Vol ser el centre d'atenció d'aquestes festes? És senzill, dues notes i el "ventilador" i farà d'aquest nadal una data inoblidable

Bones festes, o el que sigui.

El mur de l'esperança

2009-11-23T23:10:00.000+01:00

L'esperança, segons els diccionaris, és la confiança en la consecució d'un fet desitjat. En religió, és una virtut teologal basada en la confiança en la renovació de la vida més enllà de la mort. En matemàtica, el valor mitjà que pot prendre una variable aleatòria X definida en un espai de probabilitat. En termes econòmics, és com invertir en un mercat de futurs: compres valors a un preu pactat i en una data futura, amb l'esperança que durant el període transitori el preu evolucioni a l'alça i poder fer una venda avantatjosa.

L'esperança és obrir la porta del teu destí a elements imponderables, imprevisibles i incontrolables. L'esperança és l'antítesi de la raó. No hi ha res més patètic que anar a visitar un malalt terminal i escoltar-lo, ple d'optimisme, fent plans de futur, proclamant la seva enorme confiança de què se'n surtirà, encara que la ciència l'hagi condemnat ja a una agonia ofegada en morfina. I encara pitjor, aquell amic que t'ha acompanyat a la visita que et diu, tot sortint, "ostres, quina energia m'ha transmès!". I el summun, el curilla de torn, que celebra la extremaunció i et perdona els pecats i t'ofereix la compra de futurs en el parquet bursari de la salvació eterna.

L'esperança és com aquests somnis recurrents, on esgotes les teves forçes intentant córrer per escapar d'algun perill o per anar darrera d'algú, quan saps perfectament que per molt que moguis les cames, no et mouràs de lloc. L'esperança és malgastar la vida. L'esperança és un mur. L'esperança és això:

Davant la llei hi ha un guardià. Hi fa cap un home del camp i li demana l'admissió dins la llei. Però el guardià diu que ara no li pot concedir l'admissió. L'home reflexiona i pregunta si no podrà ser-hi admès més tard.

«És possible», diu el guardià, «ara no, però.»

Com que el portal de la llei és obert com sempre i el guardià es fa a un costat, l'home s'ajup per tal d'esguardar-ne l'interior. Quan el guardià se n'adona, riu i fa:

«Si tant t'atreu, intenta a desgrat de la meva prohibició d'entrar-hi. Però fixa't: sóc poderós, jo. I sóc tan sols el més inferior dels guardians. A cada sala hi ha guardians, cada un més poderós que l'altre. L'esguard del tercer, no puc suportar-lo ni tan sols jo.»

Amb unes tals dificultats, no hi havia comptat l'home del camp; la llei cal que sigui accessible sempre i a tothom, pensa, però després d'haver-se mirat més detingudament el guardià, amb el seu abric de pell, el seu nassot punxegut, la seva barba llarga, prima, negra, tartàrica, resol que és tanmateix millor d'esperar fins que rebi el permís d'admissió. El guardià li dóna un tamboret i deixa que s'assegui a la vora de la porta. Hi seu per espai de dies i d'anys. Fa molts intents per tal de ser admès, i fatiga el guardià amb els seus precs.

El guardià duu a terme sovint amb ell petits interrogatoris, li pregunta sobre la seva terra i la seva gent i sobre moltes altres coses, però són sempre preguntes que traeixen un grau profund d'indiferència, tal com fan els grans senyors, i al final sempre acaba dient que encara no se'l pot deixar entrar. L'home, que s'havia proveït abundantment per al seu viatge, ho esmerça tot, per valuós que sigui, per tal de subornar el guardià. Aquest bé prou que ho accepta, però després tot seguit diu:

«Només ho accepto perquè no creguis que t'has oblidat d'alguna cosa.»

Durant tots aquests anys l'home observa el guardià de manera quasi ininterrompuda. Ja no té en compte els altres guardians i només aquest primer li sembla que constitueix l'únic obstacle per a l'admissió dins la llei. Maleeix el dissortat atzar, desconsideradament i en veu alta els primers anys, després, quan es va fent vell, amb un rondineig somort. Es torna infantil i, com que durant els anys en què ha estudiat el guardià li ha descobert també tot de puces en les solapes de l'abric, demana ara també a les puces que l'ajudin a fer canviar d'actitud el guardià. Acaba per afeblir-se-li la llum dels ulls, i ja no sap si és que tot al seu voltant es torna fosc o bé si només són els seus ulls que l'enganyen. Reconeix encara, però, enmig de la fosca, una resplendor que emana inextingible de dins la porta de la llei. Ja no viurà gaire més.

Abans de la seva mort, totes les experiències fetes durant tot aquell temps se li apleguen i concreten en una sola pregunta que encara no li ha fet, al guardià. Li fa signes amb els ulls, ja que no pot incorporar el seu cos paralitzat. El guardià s'ha d'inclinar d'allò més, car la diferència d'alçada entre ambdós s'ha acrescut en detriment de l'home.

«¿Què vols saber tu encara?», pregunta el guardià, «ets insaciable.»

«Tothom aspira a la llei» diu l'home, «¿com és, doncs, que en tots aquests anys ningú llevat de mi no hi ha demanat l'admissió?»

El guardià s'adona que l'home és ja a les acaballes i, per tal de fer-se sentir de la seva oïda, cada cop més dèbil, li brama:

«Aquí ningú més no podia obtenir-hi l'admissió perquè aquesta entrada era destinada només a tu. Ara me'n vaig i la tanco.»

Franz Kafka

Pavana per una merla

2009-11-03T14:21:00.005+01:00

Tothom té dret als seus tretze segons de pau. Tretze segons és el temps que trigo en travessar, camí de la feina, el jardí de l'antiga escola d'Arts i Oficis. És el meu camí, l'espai on per un instant -tretze segons- no pertanyo a ningú, no estic al món, només la calma que exhalen els pins i les alzines, el toc d'oboè de les tòrtores, i el xiscle dels pinsans saben de mi. Llavors, em sento com l'Amo de l'Univers, en aquest petit racó, com un Hamlet, desitjós de tancar-se dins una nou per esdevenir el rei de l'espai infinit.

Per això, trobo irritant que, durant la meva travessa, algun dels cuidadors del jardí passi la bufadora per netejar de fulles el camí o, creuar-me amb alguna persona parlant a crits amb el mòbil, com si el seu interlocutor fos a Groenlàndia i hagués de fer atronar la veu perquè se l'entengui des d'una distància tan llarga...

Un dia de primavera estava al segon nové del meu pas quan en el parterre de gespa tocant als antics tallers de l'escola, on s'erigeix l'estàtua de l'Insigne Historiògraf, vaig veure, entre les flors del perímetre, alguna cosa que es bellugava, com una mena de ratolinet que donés saltirons, com si volgués desempallegar-se d'alguna petita trampa que li hagués agafat per una pota. Vaig acostar-me i vaig veure que el ratolí no era tal, sinó que una merla, s'arrosegava pel terra, intentant sense èxit aixecar el vol. Constato que les merles són d'un negre intens i brillant i que el contrapunt del seu bec groguenc treu aquesta pàtina de malastrugança còrbida d'aquestes aus, pertanyents, d'altra banda, a la família dels túrdids . Sí, és veritat que se'n poden trobar de blanques, però, llavors, la merla passa a ser ara una virtuosa del violí, ara un jugador de calcio amb gust pel toc i el joc combinat, ara un polític honest; vaja, un "llir entre cards".

Alguna cosa no anava bé. La merla, amb les ales esteses prova-va d'enlairar-se -amb poques forces- una i altra vegada. Es donava una mica d'impuls amb les potetes, tirava el cap cap amunt i batia les ales, però cada vegada el seu pit anava a petar al terra. Va estar-se una bona estona així, fins que, esgotada, sense alè, va desistir. Del seu bec entreobert sortia un panteix nerviós. No podia més. Es moria.

"Fins aquí has arribat, petit", vaig pensar. No sabria dir de què agonitzava, l'ocellet: potser era massa vell per una altra primavera. Havia resistit l'hivern però en l'esforç havia esgotat tota la seva energia.

Vaig agafar el moribund amb molt de compte de no fer-li mal. Ni va protestar. No tenia forces ni per rebel·lar-se contra qualsevol disturb. Vaig posar-lo panxa enlaire. Com disculpant-me per col·locar-lo en aquesta posició no gaire habitual per un ocell, li vaig dir "mira, no és just que sempre penjada del cel i mai te l'hagin ensenyat. Ho veus? És casa teva". L'animalet, amb el bec obert va clavar els seus ulls opalins en els meus, després va desviar la mirada cap el cel blau i serè d'aquell assolejat matí de primavera. Va semblar que anava a dir alguna cosa, però l'única cosa que va sortir del seu bec, tot mirant casa seva, va ser el darrer hàlit de vida.

Plorava.

De Sau al mirador del Far en BTT

2009-10-28T00:08:00.001+01:00

A Wikiloc es pot trobar el "track" d'aquesta ruta de gairebé 54 quilòmetres i 1.100 de desnivell, gentilesa de Joan Baraldés i el grup de les Bicioses. Diumenge passat vaig fer aquesta excursió, acompanyant una representació d'aquestes amants de la bicicleta i i la muntanya del Bages -i els seus respectius "biciosos"- per gaudir dels pedals i admirar el magnífic paisatge osonenc. La tardor, a més, amplifica el ventall de colors i llums que aquesta terra pot oferir.

Com que el comentari de les rutes ja es poden trobar als blocs de les bicioses i al Sisbemessanapren del Joan, em limitaré a afusellar la informació bàsica (essent coherent amb meu tarannà marcat per la llei del mínim esforç):

"La volta ha començat al Restaurant "la Riba", a sobre del pantà de Sau, i pel camí asfaltat hem pujat fins a Rupit. Un cop allí hem menjat coca i descansat una estona i, un cop visitat el poble, hem continuat amunt per anar a buscar la pista que baixa resseguint el torrent del Gravet i que ens porta a les masies del Castellet i a la pista que ressegueix la cinglera fins arribar al coll de la Condreu, frontera natural entre la Selva i la Garrotxa.

Un cop aquí i per la carretera asfaltada que porta al Far, hem fet els darrers kilòmetres abans de fer un bon dinar. La pujada ha sigut de 30 km i 970 m de desnivell acumulat.
La tornada, com és lògic, es fa quasi tot de baixada però, les diverses sifonades que hem trobat de pujada, han fet que, segons el gps, el desnivell total acumulat hagi sigut de 1.225 m i 53,8 Km de recorregut".

Què bé, ja tinc mitja feina feta. Ara, a comentar les fotos. La primera és del nostre pas per la pista asfaltada que porta a Rupit, resseguint els cingles de Tavertet:

Una mica més enllà, apareix Sant Joan de Fàbregues, situat en un lloc privilegiat.

Encara queden uns quants quilòmetres, però ja des de l'ermita es divisa l'objectiu final, el mirador del Far, just al final de la cinglera del mateix nom.

Abans d'enfilar el darrer tram fins al Far, hem fet una parada -coca inclosa- a Rupit. Sort per nosaltres que els "pixapins" no són gaire matiners, així que hem pogut visitar el poble sense aglomeracions i agobis.

Des de Rupit hem pres el camí que travessa el Pla de Bellonc fins trobar el sender que baixa per la riera del Gravet. Lliscant per una catifa de fulles hem travessat un autèntic túnel de faig i vegetació de ribera. Un company ha tingut un petit problema amb la roda, resolt amb perícia.

Passada la riera, un camí pedregós ens ha portat fins la cinglera del Far, pel camí que recorre a escassos metres del precipici, en direcció a Susqueda i el coll del Condreu, que separa l'Osona i la Garrotxa.

El paisatge estava salpicat de petites construccions agrícoles, conreus, i grupets de vaques. Aquí deixo una casa, un pou i un grupet de màquines de llet:

I finalment, el mirador del Far! 1.100 metres d'altitud. A la primera foto es distingeix, al fons, l'embassament de Susqueda. A la segona, amb molta imaginació, el mar i les Medes.

Ja de tornada, hem creuat un petit salt d'aigua, preludi del Salt de Sallent, el de més alçada de Catalunya.

Bicioses i biciosos

I ja de tornada a Sau i parant al mig de la carretera, l'embassament i l'inevitable campanar.

Un sortida ben bonica i gens exigent. Però, sobretot, el millor ha estat el tracte rebut per aquest grup d'amics i amigues. Segur que ens tornarem a veure en una altra ocasió.

Compte amb la destral, Eugeni

2009-10-10T09:29:00.005+02:00

Les 7.00 am. Ha sonat el despertador i com he pogut m'he aixecat del llit. Tenia la intenció de sortir i pedalar uns quants quilòmetres així que m'he fet una cafetera i tres rebanades de pa de motlle amb Nocilla. M'ha vingut cert ensopiment i he decidit que ja no marxaria. I mentre feia lliscar la crema amb el ganivet per la superfície del Bimbo m'he adonat que ja fa un més que no la toco, la burra, i quan més temps passi, més em costarà tornar i que de fet, tio, espabila't que últimament et "resbala" tot, però és que en realitat ja m'està bé, això de no fer res, i perquè haig de treballar, que si no... ni sortiries de casa, eh? Ja veuràs el dia que et toqui la loteria, m'estaré tot el sant dia tocant-me-la. Però és que els peus, com pesen els cabrons, i total, tampoc hi ha gaire cosa a fer, o sí, però de seguida t'avorreixes, tio, pren-t'ho amb una mica d'interès, i has vist que t'està creixent la panxa? I havia donat la meva paraula que deixaria de fumar i ni ho he intentat... però és que baixar les escombraries, a la nit, i passejar a la vora del bosc amb el Lucky entre els dits... no és fàcil...

...i tot plegat, és tan agradable perdre el temps.

I anava pensat jo en aquestes coses -d'altra banda molt comunes entre les persones quan s'aixequen amb poques ganes d'aixecar-se- quan m'he sorprès a mi mateix mirant la punta del ganivet, a mode d'un Naked Lunch, un instant sord en el que te n'adones del que hi ha a la punta de la forquilla -en aquest cas, un ganivet amb una boleta de crema de cacau enganxada-. He anat a l'habitació on s'acumulen els llibres. Amuntegats sense criteri, disposats en piles i pilars, drets, de costat, la cambra sembla el cementiri del Josefov de Praga. Després d'una curta búsqueda en aquest caos organitzat he trobat The Naked Lunch, de WS Burroughs. Deuen haver passat més de vint anys des que me'l vaig llegir.

Recollint l'esmorzar el ganivet de la Nocilla ha estat a punt de caure a terra i, encara no sé com, l'he agafat al vol. Llavors he tingut una revelació: Careful with that axe, Eugene, és l'única cançò de Pink Floyd que encara suporto.

A la cresta de l'onada

2009-09-23T00:01:00.004+02:00

El final de l'estiu m'ha fet recordar un vespre de final d'agost, a la platja d'Ondres, entre Arnos i Cap-Breton, a les Landes franceses. Estàvem pràcticament sols, en una platja semisalvatge, amb onades de 7 metres que deixaven a la sorra la seva escuma freda i morien allà, amb una ranera ronca, fantasmagòrica. El Guillem jugava a la vora, rebent els cops secs i violents del mar. Mentre assistíem una mica excitats a la posta de sol (acostumats al Mediterrani, on el sol surt de l'horitzó, veure com baixa a l'Atlàntic és un esdeveniment inusual), el Guillem es va posar a cantar una vella cançò: Por la vieja Sonora la marea va subiendo… Por la vieja sonora caen gotas a montón… Sopita de camarón se la lleva la corriente… Sopita de camarón la marea va subiendo… …Subiendo mama… … va subiendo la marea… …subiendo mama… …va subiendo.. ay que marea… !

Si aquell moment hagués format part d'una peli, i jo fos el director, hagués escollit la Marxa Fúnebre de Siegfried, del Götterdammerüng de Wagner, com a banda sonora. Però ni tan sols sonava al meu cap. De fet vaig començar a tararejar The Jack, dels AC/DC, els quals, durant tot aquest estiu han estat atronant al reproductor del cotxe, des del It's a long way to the top if you wanna rock and roll fins Who made who.

Observant el mar m'ha vingut al cap un conte, "A la cresta de la onada" inclòs a Les nits difícils, de Dino Buzzati, en la meva opinió la millor versió llatina de Franz Kafka i de gran influència en escriptors del nostre temps, com José Saramago. Com som d'efímers! Com és de fràgil l'instant en què, a la nostra plenitud, arribem a veure la vida des del capdamunt! I tot d'una es desfem en una freda escuma que la sorra s'empassa. Perquè, com diu Buzzati, "joves, intrèpids, amb els ulls radiants, sembla que galopin pel fil de les aigües que s'enlairen, guanyen avantatge de pressa, ja els podem distingir les cares, avancen amb les mans esteses, cridant, cantant. Però de sobte erren l'embranzida, ensopeguen, s'aturen, dubten, perquè l'onada, no saben per quina raó, ha deixat d'arrossegar-los".

PS: tot i que la marxa fúnebre de Siegfried quedaria molt bé, penjo un vídeo del final de Das Rheingold, perquè és la part de l'Anell dels Nibelungs que més m'agrada.

I per suposat, aquí deixo The Jack (cantada per Bon Scott, tot i que la lletra no és la de l'edició australiana que escoltàvem sense parar al cotxe).

Excursionisme per a "pixapins" (II): entre els circs dels Pessons i dels Colells

2009-08-30T17:28:00.024+02:00

Bonica excursió, no gaire extensa i amb moltes variants, que transcorre en una primera etapa al circ dels Pessons i en una segona al circ dels Colells, a l'est d'Andorra, tocant al port d'Envalira i el Pas de la Casa. Aquesta zona és molt coneguda pels amants de l'esquí de muntanya, però l'estiu ofereix un paisatge salpicat de llacs i bosquets de coníferes.

El recorregut és aquest (dues perspectives):

Sortim de l'aparcament de l'estació d'esquí de Grau Roig i ens dirigim per una pendent a estones fortes fins el primer llac i refugi vell dels Pessons. Des d'allà hi ha l'opció de passejar durant un parell d'hores a la recerca dels llacs dels Pessons, de gran bellesa. nosaltres però hem decidit passar d'un circ a un altre, superant un fort desnivell. A mig camí hem tornat la vista enrera per veure l'estany primer, amb el refugi, als peus dels pics Alt i Baix del Cubil.

I una vegada arribats a dalt, l'estany de Montmalús (el petit, no el que hi ha passat el circ) i una bonica imatge del pic de Montmalús (dreta) i Colells. El Montmalús, de fet, fa de pont entre un circ i un altre:

No són ramaders, són pixapins!

Els Déus de la Muntanya ens han obsequiat amb la trobada d'una família de marmotes. Després d'estar-nos una bona estona observant-les, en silenci, hem pogut pendre una imatge, no gaire afortunada, la veritat, pero ha valgut la pena:

I aquí, el típic abellot del Pirineu, buscant-se la vida:

Iniciem els descens amb bona vista del punt de sortida:

I s'ha acabat. Passeig de dues hores, que es pot perllongar el que es vulgui, anant d'aquí a allà, visitant llacs i boscos i, si hi ha sort, topant-se amb algun animalet.

Vacunar-se contra l'H1N1? Millor contra Larsson!!!

2009-08-30T17:12:00.001+02:00

Quanta pasta deuen treure les multinacionals faramacèutiques de tot aquest espectacle de la grip H1N1? Estaria bé saber-ho. Si treuen diners fent medicaments per a malalts terminals (sabent ambdues parts que ja no hi ha res a fer, "terminal" vol dir això, kaputt, game over, el muerto al hoyo y el vivo...) millor que millor per tots nosaltres, vull dir els no-encara-terminals. Bé que ho fan!!! Per exemple, amb les coses més tontes, com els analgèsics no opiacis i que, per tant, no necessiten recepta. Vas a la farmàcia perquè tens un mal de regla de tres mil parells de collons (d'ovaris, millor dit) i demanes ibuprofeno 400, el genèric. Et donen una capsa de Ibuprofeno Feliudabaló (clar, sempre hi ha una empresa que ho fa) que et costa, ara m'ho invento, 4 euros. Però, si vols el mateix medicament d'una determinada marca, anem a suposar que es diu Maimalfren, et costa 6 euros. Si mirem la composició dels dos segurament posarà el mateix: Ibuprofeno 400 mg i Excipients (lactosa i altres). Això al meu poble es diu.... millor callo.

He decidit no vacunar-me contra la grip H1N1. Tampoc em vacunava de l'altra grip, la genèrica, així que, per què ho hauré de fer ara? És una mena de boicot personal contra tota aquesta martingala, aquesta enganyifa telerradiodirigida, aquesta atmosfera paorosa què respirem, quan realment la grip nova no deixar de ser tant nociva com la vella. Sí, ho tinc decidit, he iniciat aquesta campanya de protesta, de la mateixa manera que en porto d'altres, com per exemple, el meu boicot a la compra de productes Ferrari, fabrica essencialment vehicles de gran cilindrada, per la seva decisió de substituir al pilot de F1 Felipe Massa per Luca Badoer, en comptes d'haver triat al meu paisà Marc Gené, recent guanyador de les 24 hores de Lemans.

Quants diners s'han gastat els governs per proveïr els seus hospitals de vacunes suficients per a la població? Millor podien haver-se gastat les peles en trobar un antídot contra la febre Stieg Larsson, que ha causat estralls a les platges i piscines d'hotel del nostre país. Fins els collons de veure passar a aquest o a aquella amb el barnús, "las chanclas" i el "totxo" mil·lenari en versió 1, 2 ó 3! Però és que, a més, passaven i et miraven amb aquesta autosuficiència de Mercadona, com dient-te, "cuidao, zagal, que estoy leyendo al Larsson"!

S'ha acabat l'estiu i he sortit indemne del pas d'aquesta veritable pandèmia. A veure en què haurà mutat el virus el proper estiu...

Excursionisme per a "pixapins" (I): Els llacs de Ransol

2009-08-16T22:00:00.003+02:00

Andorra és un país amb moltes possibilitats per a l'excursionisme, l'escalada i les ascencions, a més d'altres activitats de muntanya. Si us agrada fer sortides però no esteu gaire entrenats, o teniu nens, o, la ia-ia ha decidit acompanyar-vos a fer el passeig, durant aquests dies deixaré algunes rutes molt senzilles. Si us decidiu, gaudireu. Per conèixer l'entorn natural, meravellar-vos amb la flora i la fauna del Pirineu i de pas agafar un "moreno" més intens que el de platja, tampoc cal fer el Cho Oyu o el Gasherbrum. Si us interessa la muntanya a un nivell més alt, sempre podeu visitar la pàgina del meu amic Joan Baraldés, mestre de l'escalada clàssica, Senyor de les agulles conglomerades de Montserrat, Rei de Malanyeu i còndor bagenc dels Pirineus.

La primera d'aquestes rutes-passeig és la travesia de la Vall de Ransol, tot remuntant el riu dels Meners per arribar al llac Ransol 1 i Ransol 2. La sortida és aquesta, cal superar un desnivell d'uns 600 metres aproximadament (sortida a 1.800 i arribada a 2.500 metres d'altitud) en tres o quatre quilòmetres. Ara bé, si les cames i la gana us respecten, podeu allargar l'escapada fins arribar al llac dels Meners i podreu contemplar la bellesa de les muntanyes que formen el Circ del mateix nom. Aquest és el recorregut a ull d'ocell:

I aqui teniu una perspectiva en profunditat. He hagut de traçar el recorregut a mà, seguint fidelment el camí que des del Google Earth es pot distingir. Si tingués un GPS tot això serien flors i violes però sóc fidels als meus principis i continuo complicant-me la vida. Aquestes imatges ja serveixen per tenir una primera idea. I, sobretot, si se surt per un lloc que es coneix poc, sempre cal anar amb un mapa de la zona:

S'accedeix a la vall de Ransol des de la carretera que surt des del Tarter, entre Soldeu i Canillo. És una via forestal asfaltada. L'excursió s'inicia des de la zona d'aparcament que hi al final de la carretera. En aquest punt hi ha una zona de pic-nic des d'on surt el camí cap els llacs i, en el costat oposat, la pujada cap el refugi de la Coma d'en Jan (un indret maquíssim i amb un camí que travessa un bosquet i creua un salt d'aigua per poder arribar al refugi).

El camí transcorre paral·lel al riu Meners i mentre s'ascendeix s'obtenen panoràmiques magnífiques de la vall:

La vegetació que es troba és la típica pirinenca, però també hi ha plantes pròpies dels marges del riu. Abunden espècies de flors endèmiques:

Freqüentment es poden trobar izards, aus rapinyaires i, si hi ha sort, alguna que altra marmota. Amb tot, la granota vermella és l'espècie autòctona (si cliqueu a la foto per ampliar-la, la podreu baixar i fer-vos un fons d'escriptori original, no penso reclamar drets d'autor):

Ja arribem a meitat de camí i abans d'arribar a una pleta el riu fa petits salts com aquest:

Ep! un parell de pixapins:

Si no m'equivoco, els pics de la Pala Rodona (esquerra) i la Cabaneta (dreta):

Un darrer esforç, tot pujant, i objectiu aconseguit:

El primer dels estanys del Ransol, per fi:

I aquest, el segon, molt més gran, però no tan maco, amb el Cap de la Serrera al fons:

Ahhhhhhhhh!

I per tornar, bé es pot desfer el camí o tornar per l'altra cara de la vall, seguint el camí en direcció al refugi de la Coma de Jan. L'excursió es pot allargar una mica més, uns 30 minuts d'ascensió al circ del Meners i l'imponent estany dels Meners de la Coma (llac on es pot pescar sense mort). Però, llavors, el pixapins esdevé en excursionista amateur i ja es perd el glamour...

Vacances: llegir o follar?

2009-08-01T02:06:00.002+02:00

Gran dilema. Però ambdues coses són activitats possibles, complementàries i recíprocament substitutòries. Només, potser, com a suggeriment, és mirar de no fer-les al mateix temps. Segurament hi ha un exèrcit d'adeptes de la presumpta fília (potser narratofília?) que consisteix a repassar un manual de física quàntica, o les memòries d'Aznar, o l'Evangeli de Lluc, mentre es fa la ja esmentada en un altre post "carretilla" amb un barret de palla al cap.

Per suposat, que un llibre infame no t'impedeixi passar una bona estona en parella. Així, doncs, quan escaigui, caldrà matar els moments de transició amb bons llibres. Les vacances ja són aquí, ja hem fet la maleta i només cal decidir què portar-se per llegir. Voldria fer una relació de títols que poden fer passar una bona estona. Però abans, algunes coses que cal evitar en aquesta elecció tan important:

a) Fugiu del best-seller, que ja no es porta. A més, són uns totxos difícils de transportar. Especialment cal allunyar-se d'aquesta fornada d'autors i autores escandinaus, amb títols estúpids del tipus La noia que es feia la depilació brasilenya mirant-se al mirall de l'ascensor. Tampoc són grats a aquestes alçades les narcotitzants històries de suposats secrets encriptats pseudoverosímils que es titulin L'exèrcit dels Gonorreus o El Misteri de les taques dels calçotets de Brunelleschi. I d'històries de metges, ni parlar-ne! Voleu un cas clínic esfereidor? ja us presentaré un proctòleg acostumat a combatre morenes del tamany de pilotes de volei-platja.

b) Biografies. Són ideals per tenir a una alçada idònia el got de Martini. Tapes dures de geltex, molt estables.

c) I, si us plau, autoajudes no, que ja som grans, que això és com dir: como no me la llevé al huerto, me lo haré yo mismo. Si passeu pel costat del quiosc de l'hotel, eviteu que els vostres ulls marxin cap a aquests volums amb portades pintades amb roses o amb aus fènix i que, per exemple, es diguin La via recta: el camino hacia una nueva espiritualidad a través de la aromaterapia anal. Com a única excepció, Perdre per Guanyar, de Montse Barderi, i això només perquè l'autoajuda aquí és purament circumstancial.

d) Sánchez-Dragó (d'ús limitat, només si apareixen problemes per fer la migdiada postpaella).

Quins llibres recomanaria per llegir durant els nostres ben guanyats dies de descans? Segons la situació. Jo faria el següent:

- Estic a una illa o a la costa: L'illa del tresor. Aquesta joia d'Stevenson és el llibre, ningú ni ninguna pot dir que és un lector com cal si no ha cantat mai allò de quinze homes sobre el cofre del mort, la beguda i el diable van fer la resta, rom, rom, rom, l'ampolla de rom.

- Estic a un balneari. Entre glopet d'aigua sulfurosa i dutxa escocessa, sempre hi haurà temps per aprendre el sentit de la vida amb La muntanya màgica de Mann. Tuberculosos, absteniu-vos.

- Estic a l'apartament de Platja d'Aro, que un amic m'ha deixat, per reflexionar sobre com superar els meus dimonis interiors. Moby Dick, de Melville (per cert besavi del músic Richard Melville, més conegut com Moby). Si la llegeixes amb 15 anys, aquesta història t'apassiona, si ho fas amb més de 30, t'acollona.

- Estic a l'aeroport, esperant una bona oferta d'aquestes que en diuen last minute. Clarament, el llibre ideal és La volta al món en vuitanta dies. En temps de Jules Verne, donar la volta al món en 80 dies era molt menys complicat que avui dia. Què ens apostem?

- Estic de viatge de nuvis amb una dona que no m'estima. Madame Bovary o Thérèse Desqueyroux.

- Estic de viatge de nuvis amb una dona que no estimo. En aquest cas alguna recopilació d'històries pensades per Hitchcock. Alguna cosa d'Agatha Christie també serveix. O La punyalada de Marià Vayreda.

- Estic al Japó. Genji Monogatari. És com si Marcel Proust hagués viscut al segle X, en ple apogeu de la dinastia Heian.

- Em quedo a casa, sense vacances. En el cor de les tenebres de Joseph Conrad. Quan a les cinc de la tarda ja no saps què fer, no hi ha amics amb qui quedar i al Teledeporte fan un concurs de salts d'hípica (en redifusió, a més), és quan cal portar-se les mans al cap i cridar: Ah, l'horror, l'horror!

Podria continuar però marxo de vacances. Jo ja ho tinc tot preparat i ja he agafat tres llibres del prestatge: El Miedo, de Gabriel Chevallier, Les nits difícils, de Dino Buzzati i el recull Històries de Sant Petersburg, de Nikolai Gogol (Gogol, sempre Gogol).

Mama kin

2009-07-29T23:20:00.002+02:00

Mama Kin és una de les meves cançons preferides d'Aerosmith. No exempta d'ironia, és un cant a la llibertat adolescent o dels adolescents (... no sé.. s'ha entès?). Bé, rotllo, marxem de casa i portem una vida despreocupada. Ja els agradaria a moltes mares i pares, ja, sempre i quan el nen o la nena no tornin quan es quedin sense un duro.

La cançò, del 1973, comença amb un riff espectacular. Per si algú o alguna te la paciència d'aprendre'l, aquí deixo una guitar lesson força bona i, clar, el tema original per si queda alguna oïda "verge". A gaudir!

Kakerlaken aus dem Haus im Sommer Nächte

2009-07-23T22:19:00.012+02:00

Amb la calor, els escarbats surten dels seus caus les nits d'estiu. S'amaguen a les clavegueres, a les esquerdes del terra, a forats que no arriben ni a quatre milímetres, i apareixen en aquesta època per aparellar-se i per buscar aliment. El de la foto és un mascle adult de l'espècie més comuna. És la blatta orientalis, o escarbat negre. Tambe prolifera la blatta germanica, fàcilment distingible de la seva cosina perquè és de color vermell. L'he retratada al costat de casa, quan he anat a treure les escombraries. I li he posat nom. He estat temptat de posar-li Divendres, però tractant-se d'una "cuca" Gregori li va més.

No hi ha bestiola que provoqui més repulsa que aquest petit insecte, tímid, silenciós i poruc, aquest fòssil vivent, capaç d'alimentar-se de qualsevol cosa i de sobreviure fins i tot a una bomba atòmica.

A la nostra imagineria col·lectiva, aquesta petita rastrera ocupa en l'apartat del fàstic un lloc de privilegi. Associem el seu nom a la malaltia, a la brutícia, a la infàmia i a la vilesa (i a la mala sort, segons els mexicans, per allò de no poder continuar de festa perquè se li han acabat les existències psicotròpiques, vaja, la cançò ho diu...). La simple visió d'un exemplar ens repugna i ens esvera. Li llencem pols verinosos, esprais, l'espardenya, fins i tot. Gregori, xato, no et canvio per mi, quina existència més miserable.

No és estrany doncs que el Gran Constructor de la imagineria de tot allò que Occident pot iconitzar, el nostre estimat Franz Kafka, utilitzés aquest petit animal per expressar un estat d'ànim, per mitjà de la transformació de Gregor Samsa, un vulgar agent comercial, en un escarbat de dimensions humanes.

La Transformació (nom que s'aproxima molt més que metamorfosi a l'original alemany, verwandlung) és l'obra més coneguda, amb permís de l'inacabat El procés, del escriptor praguenc. Quilos i quilos de pàgines s'han editat per analitzar-lo, disseccionar-lo i interpretar-lo. Tanmateix, el llibre s'explica per si sol. Reflecteix un estat d'ànim, aquell que per explicar-lo fem servir al pobre Gregori, per exemple: "ei, noi, què tal, com va tot? Pst, què vols que et digui, porto uns dies que em sento com un escarbat fastigós".

Ara bé, la genialitat del gran K. és mostrar un estat d'ànim que en un primer moment podem de manera òbvia associar a l'insecte. Però en realitat l'estat d'ànim que expressa no és d'algú que se sent com una miserable bestiola sinó el d'aquells que el veuen com a tal. Són els ulls dels membres de la seva família, dels seus coneguts i dels seus amics qui el veuen com algú que emet rebuig.

Com que no vull estendre'm ni escriure un manual, procuraré ser breu. Amb K. sempre s'ha d'anar d'allò particular a allò universal -i en la majoria de casos, no cal passar del primer estadi-, la seva obra no és sino un compendi d'estats d'ànim, d'obsessions i experiències personals que a la vegada és l'expressió individual d'un malestar social. En poques paraules i sota el meu (gens fiable) punt de vista, el llibre és l'expressió de la necessitat vital de K. per escriure, necessitat incompresa per la seva gent més propera (a excepció tal vegada de la seva mare), que no és capaç de comprendre que prefereixi dedicar-se a l'ofici d'escriptor que a fer un camí laboral respectable i fructífer a la companyia d'assegurances. No, no l'entenen, no ho admeten i el veuen com un alien, un ser estrany i menyspreable: un escarbat.

Aquest seria l'estadi particular. Passar al plànol general és fàcil. El gran K. és un ser inadaptat als canvis econòmics emergents de la seva societat, a la nova societat mercantilista, a la cultura de l'èxit per mitjà del treball i el diner. Ja no brilles per allò que ets sinó pel que vals. K. és un ésser frustrat i a la vegada una nota discordant, declarada en rebel·lia, contra un món que canvia i que interactua malament amb l'individu. I aquí el valor de la seva obra.

Supernova

2009-07-23T22:14:00.001+02:00

Poe, el corb, "Nevermore!"

2009-07-22T23:29:00.005+02:00

El bicentenari més celebrat enguany de la literatura universal m'ha arrossegat a rellegir el poema The Raven, d'Edgard Allan Poe, una al·legoria de la mort de gran influència en d'altres escriptors, com Baudelaire. Poe... no sé... sí, el seu bicentenari és bona ocasió per tornar-lo a revisar. Però no m'acaba de fer el pes. S'han fet bones edicions de la seva obra, especialment dels relats, tot i que per mi la seva obra poètica té més valor. Tanmateix, enguany es celebra també el bicentenari del pare de la narració moderna, Nikolai Gogol, però malauradament no ha tingut tanta repercusió.

De totes maneres, The Raven és una peça excepcional, el millor exemple amb què el romanticisme pot quedar definit. Una joia gòtica. He volgut acompanyar aquest text amb la veu de Christopher Walken, que demostra ser un rapsoda excepcional:

The raven

Once upon a midnight dreary, while I pondered weak and weary,
Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
`'Tis some visitor,' I muttered, `tapping at my chamber door -
Only this, and nothing more.'

Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.
Eagerly I wished the morrow; - vainly I had sought to borrow
From my books surcease of sorrow - sorrow for the lost Lenore -
For the rare and radiant maiden whom the angels named Lenore -
Nameless here for evermore.

And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain
Thrilled me - filled me with fantastic terrors never felt before;
So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating
`'Tis some visitor entreating entrance at my chamber door -
Some late visitor entreating entrance at my chamber door; -
This it is, and nothing more,'

Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,
`Sir,' said I, `or Madam, truly your forgiveness I implore;
But the fact is I was napping, and so gently you came rapping,
And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,
That I scarce was sure I heard you' - here I opened wide the door; -
Darkness there, and nothing more.

Deep into that darkness peering, long I stood there wondering, fearing,
Doubting, dreaming dreams no mortal ever dared to dream before
But the silence was unbroken, and the darkness gave no token,
And the only word there spoken was the whispered word, `Lenore!'
This I whispered, and an echo murmured back the word, `Lenore!'
Merely this and nothing more.

Back into the chamber turning, all my soul within me burning,
Soon again I heard a tapping somewhat louder than before.
`Surely,' said I, `surely that is something at my window lattice;
Let me see then, what thereat is, and this mystery explore -
Let my heart be still a moment and this mystery explore; -
'Tis the wind and nothing more!'

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,
In there stepped a stately raven of the saintly days of yore.
Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;
But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door -
Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door -
Perched, and sat, and nothing more.

Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,
By the grave and stern decorum of the countenance it wore,
`Though thy crest be shorn and shaven, thou,' I said, `art sure no craven.
Ghastly grim and ancient raven wandering from the nightly shore -
Tell me what thy lordly name is on the Night's Plutonian shore!'
Quoth the raven, `Nevermore.'

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,
Though its answer little meaning - little relevancy bore;
For we cannot help agreeing that no living human being
Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door -
Bird or beast above the sculptured bust above his chamber door,
With such name as `Nevermore.'

But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only,
That one word, as if his soul in that one word he did outpour.
Nothing further then he uttered - not a feather then he fluttered -
Till I scarcely more than muttered `Other friends have flown before -
On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before.'
Then the bird said, `Nevermore.'

Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,
`Doubtless,' said I, `what it utters is its only stock and store,
Caught from some unhappy master whom unmerciful disaster
Followed fast and followed faster till his songs one burden bore -
Till the dirges of his hope that melancholy burden bore
Of "Never-nevermore."'

But the raven still beguiling all my sad soul into smiling,
Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird and bust and door;
Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking
Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore -
What this grim, ungainly, ghastly, gaunt, and ominous bird of yore
Meant in croaking `Nevermore.'

This I sat engaged in guessing, but no syllable expressing
To the fowl whose fiery eyes now burned into my bosom's core;
This and more I sat divining, with my head at ease reclining
On the cushion's velvet lining that the lamp-light gloated o'er,
But whose velvet violet lining with the lamp-light gloating o'er,
She shall press, ah, nevermore!

Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer
Swung by Seraphim whose foot-falls tinkled on the tufted floor.
`Wretch,' I cried, `thy God hath lent thee - by these angels he has sent thee
Respite - respite and nepenthe from thy memories of Lenore!
Quaff, oh quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!'
Quoth the raven, `Nevermore.'

`Prophet!' said I, `thing of evil! - prophet still, if bird or devil! -
Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,
Desolate yet all undaunted, on this desert land enchanted -
On this home by horror haunted - tell me truly, I implore -
Is there - is there balm in Gilead? - tell me - tell me, I implore!'
Quoth the raven, `Nevermore.'

`Prophet!' said I, `thing of evil! - prophet still, if bird or devil!
By that Heaven that bends above us - by that God we both adore -
Tell this soul with sorrow laden if, within the distant Aidenn,
It shall clasp a sainted maiden whom the angels named Lenore -
Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels named Lenore?'
Quoth the raven, `Nevermore.'

`Be that word our sign of parting, bird or fiend!' I shrieked upstarting -
`Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! - quit the bust above my door!
Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!'
Quoth the raven, `Nevermore.'

And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seeming of a demon's that is dreaming,
And the lamp-light o'er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor
Shall be lifted - nevermore!

En BTT pel coll d'Ases i el Salomó

2009-07-14T00:30:00.007+02:00

Sigui a peu, en bici o a cavall, la zona de Sant Llorenç, Gallifa i Granera ofereix una gran diversitat d'itineraris, de duresa i paisatges variables. Amb l'objectiu de fer algunes sortides al Pirineu durant aquest estiu (Andorra i Val d'Aran) estic incrementant el quilometratge de les sortides. Aquest diumenge he fet una ruta d'uns 67 km, la majoria per pista, tret d'algums trams de corriols pedregosos, que em serviran per agafar fons. L'objectiu ha estat arribar al coll d'Ases, pas de la serralada que uneix -més que separa- el Vallès Occidental i l'Oriental i que comunica amb el poble de Granera. L'altre pas és el coll de Traens, que l'he fet de baixada. Un altre camí és anar fins el coll de la Descàrrega, més a l'est. Aquí deixo el mapa amb el recorregut.

He comès l'errada de sortir a les vuit del matí. Ara, és millor matinar una mica i sortir a les set, perquè a les onze ja no hi ha qui estigui al sol. El resultat és un "moreno-paleta" d'allò més ridícul. L'itinerari d'aproximació a la zona més important del recorregut és el que faig habitualment: des del bosc de Can Deu, baixo pel torrent de Ribatallada i segueixo el riu en direcció al Molí de l'Amat, per pujar el talús en direcció a Togores i Castellar del Vallès (no puc remuntar el riu perquè des de fa unes setmanes estan fent obres de canalització i tallen els camins o et desvien). Una vegada a Castellar he continuat pujant pel coll de Canyelles i des d'allà, ascendir una mica més fins Can Catafalc.

Des de Can Catafalc m'he dirigit cap el Coll Monner i pujant pel camí carener he arribat al Pla de les Forques. El camí mor aquí perquè el travessa la carretera de Sant Llorenç a Gallifa. He fet una petita parada per pixar i he sentit una cigala. Després d'observar una bona estona el tronc del pi on es camuflava, l'he fet una foto. són macos, aquests insectes, i grossos, uns 10 centímetres:

En direcció a Gallifa, he pres la carretera durant uns 300 metres per desviar-me per una pista que surt a l'esquerra i que puja al Pi d'en Guarda, una cruïlla de camins, des d'on surten rutes molt interessants, com ara la pista que porta a Sant Sadurní de Gallifa, que corona el cingle tan característic d'aquest poble. He tirat pel camí del mig (com la frase feta) per fer un darrer quilòmetre d'ascensió i que culmina al coll d'Ases, situat a una alçada superior als 800 metres. Des d'allà he fet aquesta foto que recull molt bé els efectes devastadors de l'incendi de fa cinc anys i que va reduïr a cendres grans extensions de bosc (ara és matoll i plaçons):

I, tanmateix, la cara nord de la serralada ofereix aquest aspecte ben diferent:

He continuat la ruta cap a l'oest fins arribar al Salomó i la seva coneguda torre de telecomunicacions. El Salomó, les cases del Coronel o la Païssa són els indrets on es situen les explotacions agrícoles més importants d'aquesta zona (si s'amplia la foto es veu millor el Salomó i la torre).

Des de que he sortit només he trobat ciclistes a la pujada del coll de Canyelles i, a excepció d'un parell que m'he creuat al Salomó, no he tornat a veure'n fins a Sant Llorenç. És realment un lloc tranquil i solitari.

A partir d'aquí el terreny ja fa un descens suau fins arribar al camí que en un quilòmetre acaba a Granera. És una població coneguda particularment pel seu Castell (i per un parell de restaurants) i pels trams de rallies que han passat pel seu davant.

El camí continua en baixada fins el coll de Traens. Habitualment el faig de pujada per anar a Granera. En aquest cas he baixat fins Sant Feliu de Vilaterçana i Sant Llorenç Savall. Una vegada allà, he notat certa sensació de cansament, malestar que he resolt amb una coca-cola. És una beguda que no m'agrada però si necessites glucosa a l'instant és miraculosa. Ha fet un dia molt calurós i humit a la vegada i el cos no només ha perdut aigua, també d'altres substàncies. Des de sant Llorenç m'he dirigit cap a Can Catafalc, pel camí de Coll Roig -ascensió petita però que aquestes alçades es fa eterna- i he tornat pel mateix camí que per on he vingut, amb un darrer "regal" per les cames com és la pujada del torrent de Ribatallada.

Shakespeare in Summer

2009-07-04T20:08:00.004+02:00

Anava jo pensant que aquest any només hi ha hagut un parell de dies de calor de veritat. Avui és un d'aquests. I barrejant aquest fet amb algunes reflexions sobre les persones, el seu entorn, el pas del temps, la vida i la no-vida -i el que deixem pels demés- he recordat aquest sonet de William Shakespeare:

Then let no winter's ragged hand deface
In thee thy summer ere thou be distilled
Make sweet some vial; treasure thou some place
With beauty's treasure ere it be self-killed:
That use is not forbidden usury
Which happies those that pay the willing loan;
That's for thyself to breed another thee,
Or ten times happier be in ten for one:
Then times thyself were happier than thou art,
If ten of thine ten times refigured thee.
Then what could death do if thou shouldst depart,
Leaving thee living in posterity?
Be not self-willed, for thou art much too fair
To be death's conquest and make worms thine heir.

Extimitat en visual basic

2009-07-01T00:48:00.000+02:00

Vinga va, com que fa dies que no escric res i aquesta nit he begut més del compte us explicaré una petita intimitat. Però, clar, d'intimitat ben poc, si surt a Internet, veritat? Més aviat diria que es tracta d'una petita "extimitat", neologisme inventat per Lacan per designar una característica de l'home i la dona posmoderns i que avui en dia els "gurús" de les TIC (és a dir, filòsofs fracassats i gilipolles capaços de pontificar sobre les noves tecnologies, però que segurament necessiten d'un exèrcit d'administratius per enviar un correu electrònic amb còpia oculta) l'han pervertit per definir una altra característica de l'home i la dona usuaris de les xarxes socials, els blocs i tot allò que en diuen Internet 2.

Resumint, que aquests "xamans" diuen que per la xarxa hi ha una espectacularització de l'esfera més íntima de l'individu, com una mena de Dónde Estás Corazón global: collonades! Compartir coses de la meva vida personal amb la gent que llegeix el meu bloc pot venir motivat per moltíssimes raons: lúdiques, literàries, filantròpiques... fins i tot terapèutiques, ves a saber. Al cap i a la fi el bloc el llegeix gent que en el 90 per cent dels casos conec. El 10 per cent que no, m'importa ben poc. Si explico records de la meva infància o comento algun tema d'actualitat, o els llibres que m'agraden, té el mateix grau d'espectacularització que si comentés que m'agrada fer la "carretilla" amb un barret de palla? [home, és per plantejar-s'ho, igual el comptador de visites es dispara!]

Bé, no ens desviem, no es desviem. Total, que volia explicar que un dia, un professor d'Informàtica va explicar al seus alumnes el següent:

"En el món de la programació hi ha dues maneres de fer les coses: llarga i pesada o economitzant temps i esforços. Al batxillerat un professor li va plantejar a un amic que dissenyés una petit programa que imprimís per pantalla els números de l'1 al 100.

Si hagués escollit la via econòmica hagués fet una petita rutina com per exemple, aquest bucle en visual basic.

FOR I= 1 TO 100 STEP 1
PRINT I
NEXT

El meu amic va optar per la llarga, segura, però llarga i va presentar el següent exercici:

10 REM
20 CLS
30 PRINT "1"
40 PRINT "2"
50 PRINT "3"
.
.
.
i així fins arribar al 100".

Aquest amic era jo i és per això que podreu entendre que del taller d'Informàtica m'enviessin directament al d'Horticultura. També entendreu que tingui un ordinador iMac amb OSX Leopard -màquina per a usuaris tontos i que no volen problemes del Windows del tipus "Warning: 689 Error in call to begin download() PropertyName parameter conflicts with the PropertyName of an AsyncName in progress".

Acabaré el post com fan les pelis d'Estrenos TV basado en un hecho real:

"Actualment, JC dedica el 60 per cent de la seva feina a resoldre problemes informàtics i a fer i a matenir pàgines web. Fins el 2010 continuarà en règim de Llibertat Sota Paraula. Ha deixat de fer la "carretilla" amb el barret de palla".

PS: al taller d'horticultura se suposava que havia d'aprendre a fer esqueixos. Què collons voldria dir la profe...?

Pavane

2009-06-28T13:54:00.002+02:00

En BTT per Sant Sebastià de Montmajor

2009-06-08T00:50:00.001+02:00

La relació de Sant Sebastià de Montmajor amb Sabadell és important. Ve arrel de ser refugi durant la guerra civil d'uns dels integrants de la Colla de Sabadell, el pintor Antoni Vila Arrufat, fill d'un altre gran pintor local, Joan Vila Cinca, que dóna nom a un carrer del barri de la Creu Alta on fins no fa gaire hi havia una barberia de dues butaques de cuir vermell i forjat de bronze en la que va treballar el meu pare durant molts anys (ja no queda res, la van tirar a terra per fer habitatges d'alt standing). Aquest nucli urbà de més de mil anys d'existència pertany a Caldes de Montbuí i se situa entre Castellar del Vallès, Sant Llorenç i Sant Feliu de Codines.

La ruta que he fet aquest diumenge al matí ha estat de 50 quilòmetres per pista ampla, amb força pujades però suportables, tret d'alguna rampa malparida. He sortit massa tard, a 2/4 de 9, i he trigat unes tres horetes i quart, més o menys -paradeta a Sant Sebastià inclosa. Encara continuo amb aquests problemes per aconseguir dormir un parell d'hores i la veritat és que no he sentit el despertador, perquè segurament estaria en allò que diuen la "primera son".

Aquí passo el plànol amb el traçat. Ha estat una aproximació a Sant Sebastià seguint la pauta habitual: des de Sabadell fins a Castellar del Vallès, coll de Canyelles, pujada als Tres Pins i des d'allà he pres el camí carener que també porta cap a Sentmenat, el pic del Vent i el Coll de Sant Sebastià. Pensava baixar per un corriol pedregós, més directe, però com que anava tot sol i els dits de la mà esquerra em fan mal quan freno (no sé per què) no m'he volgut arriscar.

I ha un altre corriol encara més estret i perillòs. El vaig baixar una vegada, en una cursa per aquesta zona. No vaig matar-me de ben poc en aquest descens ple de rocs, arrels i salts naturals. Vaig acabar ple d'esgarrapades i petits blaus. Ah, i una fixació trencada per culpa d'uns sortints de roca que vaig veure massa tard.

Per anar a aquest indret insòlit a cavall entre el Vallès Oriental i Occidental no hi ha cap dificultat. Els camins són transitats i transitables, amples, senyalitzats i, malauradament però necessari, molt cuidats, massa, perquè en alguns llocs els han minvat la seva duresa. Tanmateix, prefereixo que ara siguin més lleugers si es facilita la feina als forestals i als bombers.

Són camins molt fàcils que et permeten arribar i gaudir de llocs i paisatges que mai pensaries que són d'una comarca tan explotada com aquesta. Fotos a banda, he fet un vídeo tonto i lleig mentre planejava cap a Sant Sebastià on es veu clarament el terreny per on passa la ruta:

Una vegada s'arriba a aquesta gran alzina, només cal salvar la pujada al coll de Sant Sebastià i continuar baixant fins la carretera que enllaça Caldes de Montbuí, el Farell i aquest indret protagonista d'aquesta sortida. Parlant d'alzines, tota aquesta zona n'és rica, com també la varietat de pins. Però el que li dóna caràcter a la comarca és la farigola, el romaní, l'espígol i l'arboç.

I quan la carretera asfaltada s'acaba... ja som a Sant Sebastià!! Poc més de 6 cases aïllades i aquest magnífic conjunt, amb església romànica del XII, més o menys.

Aquí van un parell de fotos:

Al costat de l'església hi ha una masia que fa les vegades de restaurant i que és punt de reunió de ciclistes, moteros i excursionistes. Com que tenia molt de fred, causat per la baixada, he preferit seure a un banc a prendre el sol mentre menjava una merda de barreta de muesli fastigós que ni energètica ni res de res.

Després de la parada a Sant Sebastià s'inicia el retorn. Una forta baixada porta al camí que puja a la granja de Can Sallent. A l'inici de l'ascensió hi ha un desviament obligatori cap a una pista que, amb trams durs, arriba a l'alçada de la granja. Abans s'agafava el camí que passava pel mig de la granja. Era més llarg però no tan dur. Suposo que els propietaris estaven tips de veure gent per la propietat i han barrat el camí. A mitja pujada he fet aquesta foto (la granja està oculta entre els arbres):

D'es d'aquest punt hi ha un quilòmetre de pujada dura, encara, fins arribar a un dipòsit d'aigua que el fan servir en cas d'incendi. Passat el dipòstit, el camí enllaça amb el que acaba a pla de les forques i que ve de Coll Monner i Can Catafalc, que és el que haig de prendre per tornar via Castellar del Vallès. Aquesta és la cruïlla:

I ja de tornada, sortint de Castellar i ja a pocs quilòmetres de casa, m'he trobat amb aquesta casa bonsai:

Estels captius

2009-05-24T23:04:00.006+02:00

[Què estaràs buscant, Ava, mirant el mar, al castell de Tossa? Eh, Pandora, che sarà, princessa descalça! far de bronze, il·lumines durant la nit el camí erràtic del mariner holandès? Els teus ulls ja no tenen llum, si és que alguna vegada la tingueren. O busques una altra cosa? Què esperes trobar? ampolles amb missatges a dins, que et consolin, que et confirmin que no ets l'única nàufraga d'aquest món, l'única barca avarada a la sorra?]

Nens a la platja
És dilluns a la platja de Tossa. Fem volar un estel i el deixem captiu. Els nens juguen amb la sorra i l'aigua: el meu Guillem, el meu Roger, la meva Júlia. El Guillem i el Roger s'esforcen amb determinació en buidar el mar a cops de cubell. La Júlia els anima a distància. Comença a fer calor, però el vent de llevant refresca l'ambient. L'aigua encara està freda i els núvols amaguen el sol.

El meu fill, el Guillem, em fa una foto. No m'agraden, les fotos, expliquen massa. Fins i tot surten a la llum detalls interiors inesperats, sovint desconeguts pel mateix subjecte. Miro el mar, la peur bleu, la llar dels meus fantasmes. Jo també busco ampolles flotant... però no en trobo. L'ànima es cega i sorda.

"El mar és fet de plors" i el seu fons és fosc, obscur, una massa obaga on reposen restes de tresors replets de desigs i esperançes, on la rèmora i la marea i el dolor erosionen les ànimes perdudes i l'amor, els somnis i els records es confonen en el fred del fons sorrenc. El mar, cornucòpia del terror.

Miro el mar i el record dels no-vius i els vius m'omple els ulls d'una penombra espesa, tan densa com el sostre de núvols que tapen el cel i refreden l'ambient i la brisa llevantina i la sal recobreix els cossos d'una mortalla humida i llefiscosa. Em venen a la memòria aquells versos de Rilke on el poeta es pregunta Was wir du tun, Gott, wenn ich sterbe?, i el fred, que m'aterreix i que m'espera quan arribi l'hora en què el mar obrirà la seva boca per empassar-se les restes del meu naufragi, ha traspassat la meva pell i s'aferra als ossos i als músculs i la sang i una letargia invaeix el meu cap, com un cop profund, i s'apodera de mi. El vent ja no bufa i l'estel captiu cau atret per la terra i la seva força inexorable...

Però, llavors, la meva Júlia (mi Guiomar, ma Beatrice) obre els seus braçets d'un any i em somriu i m'abraça i un raig de sol entra per una escletxa descuidada del sostre plomís. El meu maldecap s'esvaeix i, per una estona, aquesta ansietat, que em fa córrer sense direcció, com una zebra paorosa a mitjanit, que fuig entre les tenebres d'una fera que ni sap on és ni sap què és, m'ofereix una treva.

I, ara, per fi, sí, Whiti te ra! El Sol brilla!

Je suis malade (... et mauvais)

2009-05-20T23:08:00.000+02:00

Morfeos a mi...

Sóc insomne professional. Jo crec que, de fet, quan estava al ventre de la meva mare ja em costava tancar els ulls. Les tardes d'estiu de la meva infantesa, quan tothom dormitava havent dinat, jo llegia, jugava, molestava, i les nits esdevenien en combats eterns amb el coixí, ara gira a l'esquerra, ara posa't de boca terrosa, ara aixeca't a beure aigua. Això sí, acostumat als deserts de soroll en que es transformen les habitacions sense sol, les meves oïdes s'exercitaven en detectar el més mínim moviment de les ones desplaçant-se per l'aire. Aquí una cadira que cruix, allà el panteix acompasat de les ànimes en ple REM; ara una clau despreocupada que viola un pany sense miraments o una altra que entra cautelosa per tal de no alertar els habitants de la llar i evitar preguntes matutines sobre les hores d'arribar a casa. I després els xiulets d'un nen bronquític que s'intercalen entre el martelleig impasible del rellotge: tic, siiiip, tac, tic, siiiip tac... I més tard, el gemec dolç de la veïna, com un lament que cau, que es difumina i acaba... cinc segons desprès, amb el chac! de l'encenedor.

El no dormir, angoixa, cansa i perfila el caràcter. Tot i que pot sonar estrany, quan més mala nit passo, millor humor tinc i se m'acudeixen les idees més assenyades (És quan dormo que hi veig clar... i una merda!). Els meus companys i companyes en poder donar fe, de la meva hiperactivitat i disposició a fer el pallasso. Ara bé, arriba certa hora que el meu cos diu "c'est fini, cadeux". Avui, per exemple, he anat a tallar-me els cabells i, mentre l'amable perruquera em rentava el cap, he agafat la postureta i perquè m'ha despertat que si no m'hi quedo una bona estona.

Un moment, vaig a fer un aclariment: insomne, entenc, no vol dir no dormir gens ni mica, el cos no ho soportaria: dues hores, més o menys, és el que puc fer. Més, és un triomf.

Sóc un valent, és a dir, un fracassat
He intentat aplicar alguns mètodes fonamentats en la filosofia assaig-error amb resultats diversos, però no gaire exitosos. És igual, jo seguiré buscant el Sant Grial que contengui l'essència del bada-badoc:

a) Medicina legal: pastilles per dormir. Efectives al 100 per cent. Dorms de 23.00 a 6.00 sense problema. Però provoquen adicció i en un paio com jo, dèbil d'esprit, no és recomanable. Vaig estar en tractament un més, suficient per "creuar la línia". El "mono" va accentuar el mal.

b) Medicina alternativa: que és aquella que et proporciona un company de feina, o el fruiter, o un pare o mare d'escola i que es basa en les meravelles dels efectes homeopàtics: valeriana, sedatif, etc. Fins ara és l'intent més exitós: he aconseguit arribar a dormir quatre o cinc hores seguides. Per contra, a la que deixes de prendre aquestes coses, se t'acaba la festa. I jo, d'hàbits i de constància no n'he tingut mai.

c) Medicina il·legal: no és ja la mandra d'anar a "pillar", ni del cost del producte. Ni tampoc que, si ja sóc hipotens, una mica de maria més del compte em deixi com quan apagues la tele: amb el punt vermell i gràcies. Ni el suposat "mal exemple" que puc transmetre a la progènie. No, no és això pel qual vaig haver de deixar aquests "sopars jamaicans" (perquè efectius sí que eren). Vaig dir prou perquè una nit vaig ser conscient de com era patètica la situació de despertar-me al sofà i riure com un desgraciat mirant el teletienda.

d) Avorrir-me: menys anar a misa he fet de tot: mirar fixament la meva gata fins que la cabrona se m'excitava i volia rotllo; veure per la tele un partit de golf (es diu partit? ostia, que hi ha un canal temàtic només de golf! com pot ser?); fer collarets amb clips de subjectar papers; començar pel final el Tractatus... de Wittgenstein [però em va agradar]; intentar llegir des del principi un llibre de Sánchez -Dragó [però vaig llençar-lo al contenidor de paper]; jugar al Tetris; escoltar Ella baila sola... però res.

e) Recórrer al relativisme: resar (però a què o a qui? hi ha sants als quals encomanar-te per aquest mal? I a les verges? és honest i efectiu demanar ajuda per una cosa tan seriosa a una tia que encara no ha resolt el dilema de la seva sexualitat?); posar-me el pijama a l'inrevès; orientar la capçalera del llit al Nord; cantar flamenc mentalment. I també està això del "fengsui" (se dice cosí?), però quan me'l demanava al "Xino" de la cantonada, en format tres delícies, em posaven "chopsuey" de ternera. Quatre "menusparadós" més tard vaig entendre què era, però, clar, vaja una filosofia del collons, es tracta de solemnizar l'obvietat: si vols tenir bon rotllo a la teva vida, no pintis de negre les parets de la teva habitació, ja m'explicaràs.

Resultat de tot plegat: zero. El que hauria de fer, potser, és reconèixer que estic malalt i anar a l'especialista.

Bé, l'insomni reporta alguns beneficis. Per exemple, he pogut fer dues lectures, seguides i profundes, del Quijote i acabar l'obra completa de Franz Kafka en un espai relativament curt de temps. He descobert en alguns passeigs nocturns que hi ha molta gent en la meva situació i que aprofiten per passejar el gos. També he vist animals molt bonics que només gosen sortir a la foscor: senglars, òlibes, "pelanduscas"... He assistit meravellat al ritual amoròs dels escarbats i fins i tot vaig fer-me amic d'una gata abandonada, bellíssima i que, gràcies a Progat i la meva determinació, va trobat una llar comfortable i amorosa. Jo l'hagués posat Bowie perquè tenia un ull blau i l'altre groc, però la seva propietària li va posar Lady.

En BTT per Vall-llobrega i les Gavarres

2009-04-24T21:52:00.016+02:00

M'han regalat a la feina, com és tradició per Sant Jordi, un llibre, Nocturn de Primavera, de Josep Pla, una de les poques incursions de l'escriptor en el gènere novel·lesc. Curiosament, el diumenge anterior vaig fer una ruta en BTT per la seva pàtria xica, l'Empordà, i vaig passar per Palafrugell, el seu poble natal. Convidat pels amics Txell i Joan, vam passar un bon diumenge a l'Empordà. En Joan em va ensenyar indrets molts macos, amb una volta per la part més oriental de les Gavarres i els pobles característics de la zona. De bon grat, la Txell s'hagués afegit, però haurà de ser en una altra ocasió. La ruta és circular, d'un 40 quilòmetres. El desnivell és d'uns 400 metres i la dificultat del trajecte està en què els primers 7 quilòmetres són força durs. Però després tot són baixades molt divertides i camins planers que passen per terres de conreu, masies i pobles. Aquest primer tram difícil coincideix amb algunes rutes del centre BTT de la zona, sobretot la ruta 31 (color negre, en el seu nivell de dificultat) i també amb el GR-92.

He traçat manualment (amb l'ajuda del photoshop, clar) el recorregut (els GPS tenen uns preus...):

Com es pot observar, la ruta comença al municipi de Vall-llobrega, a peu de les Gavarres i continua en forta pujada fins el Puig d'en Ribot, Can Puig i el magnífic conjunt de Santa Coloma de Fitor. Des d'allà es comença a descendre vertiginosament per corriols i pistes fins creuar la carretera que va des de la Bisbal d'Empordà a Palafrugell. Entre granges i masies, el recorregut enfila fins Peratallada, poble medieval molt recomanable per visitar. El camí, ara creuant zones boscoses i de ribera enllaça amb d'altres localitats magnífiques con Sant Feliu de Boada i Pals. Des de Pals, es segueix paral·lel a la riera d'Esclanya fins arribar a Palafrugell. Aquí comença el darrer tram de la volta, que va pel Camí Ral fins la Torre Mirona i Vall-llobrega.

Vaig oblidar-me la càmera a casa del Joan i la Txell així que penjaré imatges d'usuaris i usuàries del Google Earth, als quals demano les gràcies per les fotos que manllevo per la "patilla":

Santa Coloma de Fitor, a les Gavarres:

La bonica vila de Peratallada:

Pals

Una bonica panoràmica del paisatge que trobes pel camí ral:

Després de la dutxa reparadora, ens vam afegir a la resta d'amics i vam dinar a la platja del Castell, a Palamós. Aquesta sí, la foto és meva. Com es pot comprovar, la vintena de persones que ens vam aplegar, entre adults i nens, vam dinar sols a la sorra:

Fent un passeig, vam trobar la Casa d'en Dalí, refugi, diuen, del pintor durant la guerra. La porta no sé si serà gaire daliniana o no, però és original.

Si algú o alguna s'anima a fer la volta, només cal que m'ho digui. Val la pena.

[Un desig: que la primavera passi ràpid i s'emporti aquesta abúlia de dimensions insondables en la que estic atrapat!!!]

L'únic argument de l'obra

2009-04-18T12:38:00.006+02:00

Doncs jo no noto res. És que m'havien dit que això de tenir quaranta era seriós i que si la crisi i que si la depressió... Suposo que com que estic en crisi permanent no me n'he adonat... Avui faig 40. Aquest matí he rebut una divertida felicitació per part del meu "vástago" en forma de dedicatòria després de colar un triple al partit. I ara m'haig d'afanyar en tancar aquesta entrada perquè ens anem a celebrar-ho. Si jo m'hagués de felicitar a mi mateix, de fet ho estic fent (qui millor que un mateix, no? Si ens masturbem a diari i no passa res, què hi ha de dolent en autodesitjar-se bon aniversari?) ho faria amb aquest poema, No volveré a ser joven, del nostre vell amic Gil de Biedma. Don Jaime, por favor...

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Tant de bo, però...

2009-03-31T00:54:00.004+02:00

"Tant de bo hi hagi algú que tingui cura de mi quan mori, quan me'n vagi. Tant de bo hi hagi algú que lliberi el meu cor i li agradi abraçar-me quan estigui cansat. Hi ha un fantasma a l'horitzó. Quan me'n vagi al llit, com podré dormir en arribar la nit? Com descansarà el meu cap? Oh, tinc por d'aquest lloc que hi ha entre la llum i enlloc, no vull ser l'únic abandonat allà. Hi ha un home que vol que vagi a dormir. Si caic al seus peus aquesta nit, deixarà descansar el meu cap. Així que queda l'esperança de no ofergar-me o quedar-me paralitzat per la llum. I, do diví, no vull marxar cap on l'aigua es divideix. Tant de bo hi hagi algú que tingui cura de mi quan mori, quan marxi. Tant de bo algú alliberi el meu cor i m'abraçi quan estigui cansat".

Traducció lliure de la cançó Hope There's Someone, de Antony and the Johnsons, del disc I Am a Bird Now (2005). Estant com estem de celebracions bicentenàries d'Edgard Allan Poe, no pot haver actualment cap veu tan gòtica com la d'Antony Hegarty. I no és casualitat que hagi col·laborat amb Lou Reed en el disc The Raven, amb una versió aclaparadora de Perfect Day (ah, què hagués estat de Poe i de Reed sense heroïna? suposo que em passa el mateix amb la Nocilla).

Malauradament aquest any Antony and the Johnsons no passarà per Catalunya i les entrades dels concerts a San Sebastià i Madrid s'han esgotat (encara queden al concert a Múrcia, al maig). Així que no podré gaudir de la tristíssima bellesa de les seves cançons ni del desig desesperat de trobar algú per combatre la soledat del moment fatídic, del retorn a la foscor que ho impregna tot.

Tant de bo ens esperés algú, Antony, tant de bo, però no crec, tot acaba i comença -i acaba- aquí, no som res més que una mera pulsió, una espurna de llum, un quark, en un oceà sord, cec, mut, obac, infinit i etern. Confesso, hedonista com sóc (i onanista quan toca), que el que més em preocupa és si patiré fred (sí, quina xorrada, oi? doncs juro que em preocupa) Passen fred, els morts?

Caldria preguntar-se, tant de bo no seria millor desitjar que hi hagués sempre algú disposat a tenir cura de nosaltres mentres vivim, que no els importi abraçar-nos quan ens calgui i, si caiem malalts, passar-nos la mà pel front i amb veu calma dir-nos "ho veus? ara millor"?

"El mar és fet de plors"

2009-03-30T21:15:00.006+02:00

Comparteixo amb la Bet Palomés, la millor professora de català que mai tindré, una passió confessable per la Mercè Rodoreda. No fa gaire ens vam creuar al carrer i vam estar parlant de la poc coneguda i a la vegada extraordinària producció poètica de l'escriptora. En el difícil terreny del sonet, Rodoreda es mou amb maestria. Incomprensiblement, aquesta obra s'estudia poc a l'educació secundària. Quan anava a l'institut ens feien llegir autèntiques estupideses mal escrites, com aquell engendre infame del Pedrolo: Mecanoscrit del segon origen; o aquell intent de "Vull ser com Virginia Woolf" anomenat Quim/Quima, segurament una obra que la Capmany negaria avui si pogués; o aquelles porqueries per adolescents d'un tal Esplugafreda ("Churrafreda", així el van rebatejar) i de qui, per desgràcia meva, conservo encara i per partida doble els seus "llibres": els que vaig comprar jo i els de la meva "Santa", que no ha estat ni cuinera ni frare, però sí companya de classe abans que parella, fet que la beatifica sense passar pel Vaticà. No volies caldo? tres tasses plenes (i això va pel "Churrafreda" i per mi). Amb la perspectiva dels anys m'he adonat que alguna editorial va fer l'agost mentre estudiàvem literatura.

Comparteixo amb Rodoreda, d'altra banda, certa curiositat per la mort i la tragèdia i per la presència "en vida" i "a les nostres vides" d'aquest fet del qual no podrem, de moment, escapar. Un dels sonets que més m'agrada és aquest, amb aquest toc tan barroc, on els espectres apareixen pel regne dels vius, impregnant la natura, perfilant la nit:

I ara tu, només tu, l'àrdua nit i la terra,
i els mots, els mots que solquen aquesta soledat;
sota un torrent de llunes el darrer cel enterra
les flors aponcellades, l'àngel inviolat

El mar és fet de plors, el món dels morts respira
en cada negra fulla i en cada fred estel,
en els teus ulls d'espectre tremola una guspira
de juventut enterca presa en un llac de fel.

Oh pare que em dugueres per un camí tan tendre,
ara, sense demà, enllà del freu de cendra,
haurem d'oblidar el sol, tot el que és or i esclat.

Portaré el que fou teu en la teva vall d'ombres
i viurem sempre més quallats pel passat
dintre el bosc delirant dels signes i dels nombres.

A la terra dels seus pares

2009-03-24T21:57:00.006+01:00

El Six Nations ha tingut un final espectacular i s'ha decidit en 10 minuts de bogeria. Ja des del principi el partit no ha defraudat les expectatives, tot i que el joc trabat de Gales -de manera intencionada, lògicament- ha descentrat els "irish", més proclius al joc continuat i ràpid. Un individu desarrelat com jo i amb certa al·lèrgia als himnes i banderes no pot evitar reconèixer que quan Cardiff sencer ha cantat allò de La terra dels meus pares se li ha accelera tel cor. Més embogit el tenia, però, durant els darrers 30 minuts del partit que van ser espectaculars.

Penjo un vídeo amb les jugades decisives. Només dues coses. Ronan O'Gara és el millor apertura en actiu actualment i no és estrany que sigui una peça clau del Munster, el millor equip de l'hemisferi nord. El kick que origina el segon assaig irlandès és de mestre i el drop que dóna el Grand Slam a Irlanda (el primer des del 1948!!) no és potser tan difícil com el del galès d'Steve Jones (el fa passada la línia de 22 amb la defensa a poc metres) però els has de tenir d'acer inoxidable per jugar-te-la...

[La Six Nations Rugby LTD, segons llegeixo, ha reclamat a Youtube l'eliminació del vídeo. Així que ens haurem de fotre. He trobat un altre amb els himnes previs. Mira que són gilipolles!]

El meu cos és una gàbia

2009-03-23T23:08:00.003+01:00

M'explica en Dani Carrillo, company de feina i amant dels western, que Shane no pot ser, tal i com mantinc al post de referència, la millor pel·lícula del gènere. Segons ell la millor és C'era una volta il West (1968), de l'irrepetible Sergio Leone i traduïda com Hasta que llegó su hora o Érase una vez en el Oeste. Arribarà el dia que alguns puristes llegiran aquest post i ens donaran un bon gec d'hòsties per passar-nos pel folre des de The man who shot Liberty Valance fins Río Bravo, però cadascú té les seves preferències i si en Carrillo pensa el que pensa, les seves raons tindrà. Tot i que jo començo a sospitar que la peli li agrada perquè hi apareix Claudia Cardinale. I, creu-me, Dani, t'entenc perfectament:

Bé, és la paradigmàtica obra del gènere western crepuscular, (breument, històries d'àngels caiguts, d'ídols amb peus de fang, d'antiherois amb adiccions i fantasmes interiors). Prefereixo aquest terme, crepuscular, que no pas el despectiu spaghetti. Signora Cardinale a banda, l'atractiu de C'era una volta... està en veure a Henry Fonda de dolentíssim de la mort en contraposició a un Charles Bronson amb set de venjança, amb una caracterització dels personatges per mitjà de la música, a mode d'una deixis anafòrica (ho sento), del de vegades excessiu Morricone. Un western d'ídols en crisi que ho té tot, una vídua misteriosa, una expresidiari que toca l'harmònica i que només viu per venjar-se d'un pistoler desalmat i una localització escènica tan realista com espectacular.

Trobo al Youtube aquest muntatge del duel final de la pel·lícula musicat pel tema My body is a cage d'Arcade Fire

Sovint el cos actua com una gàbia d'emocions que impedeix que els nostres desitjos s'aixequin i volin lliures. Llavors, l'única manera d'alliberar-se és amb la ment... però no és veritat, per què autoenganyar-se, si és indisociable una cosa de l'altra? Per ser lliures caldrà reconvertir aquesta gàbia en casa teva, on tens la clau per entrar i sortir-hi o convidar-hi a entrar algú i fins i tot permetre que es quedi un temps o per sempre o fer-lo fora a patades.

Quina volta! Si només volien fer un passeig!

2009-03-16T00:30:00.003+01:00

La ruta d'aquest diumenge -dia assolejat, amb poc vent, l'antesala de la primavera, vaja- consta d'uns 60 quilòmetres i més de 1.000 metres de desnivell, per pista ampla i tècnicament poc complicada. No hi ha pujades dures però la distància acaba passant factura i les cames ho noten.
Des de Sabadell i passant per Castellar del Vallès hem pujat a Can Catafal fins el Pi d'en Guarda i hem tornat per Sant Feliu de Vallcarca, des d'on hem baixat a Sant Llorenç Savall i hem tornat per on hem vingut.

El recorregut és aquest que he traçat manualment. La sortida l'hem feta des del centre de la ciutat. Per arribar hem anat fins el bosc de Can Deu, per raon que ara no fa falta explicar:

Avui he quedat amb el Pep Morer, el Josep i el seu germà Cristià, que ens esperava a Castellar del Vallès. No explicaré com arribar al Pi d'en Guarda ja que ja n'he parlat en d'altres posts. De tota manera, val a dir que el Coll de Canyelles i el Pi d'en Guarda eren les pujades més importants. Ja a Can Catafal ens hem tornat a trobar amb el cavalls de la finca més important del paratge. Què tendre, mare i fill, veritat?:

Des d'allà hem continuat pel Coll Monner, el Pla de les Forques i una vegada arribats a la carretera de Sant Llorenç a Gallifa, hem fet uns 200 metres per aquesta via fins a la pista que condueix a la Carena del Vinardell. Des d'allà he fet dues fotos: la primera és una panoràmica dela Mola i Sant Llorenç:

I al costat oposat, els cingles de Gallifa i, al peus, el Sobregrau.

Hem pujat durant un quilòmetre més per arribar al Pi d'en Guarda. És una cruïlla de camins que et porta a diferents llocs d'aquesta zona. Nosaltres hem continuat per la pista que porta a Cal Panxot i que connecta amb el camí del Coll de Traens i Granera. Durant el trajecte hi havia algunes cases abandonades i en runes, com aquesta:

Ja hem arribat al camí, cap a la dreta, que puja a Coll de Traens, habitual ruta pels qui pugen a Granera:

Sant Feliu de Vallcarca, en tot el seu esplendor primaveral:

Des de Sant Feliu hem baixat a Sant Llorenç, per una pista arregladíssima, a la que només li falta que li posin asfalt. Potser s'ha fet pensant en els bombers i en tenir un accès ràpid davant un incendi, però crec que s'han passat tres pobles (u más). Des de Sant Llorenç hem tornat a Can Catafal per la pista que condueix a Coll Roig i les "terres vermelles" que diuen els llorentins.

Deixem Sant Llorenç:

I després, el camí de tornada habitual, baixada cap a Castellar i tornada a Sabadell.

Seixanta quilòmetres que no estan malament. No han estat molt durs, el ritme que hem fet ha estat més aviat tranquil, però segur que la torno a fer d'aquí unes setmanes amb una mica més de "frenesí". En un principi només teníem previst fer una volta per estirar cames, però vet aquí que el que hem anat estirant ha estat la distància...

Crec que guardaré "manguitos" i culotte llarg per l'hivern vinent. El bon temps ha arribat per quedar-s'hi (tot i que la roba d'abric a mi no em sobra, fredolic com sóc).

Pujades i baixades explosives pel Mont-rodon i les Arenes

2009-03-08T22:57:00.001+01:00

El bon temps ha arribat, gairebé a la mateixa velocitat que arribarà la primavera a El Corte Inglés, de la nit al dia: ahir surts del cinema a les tantes i hi passes pel davant i no veus res d'estrany i, com si fos cosa de bruixes o bruixots, al matí tornes a passar i ja està penjada en un cartell enorme la Patricia Cerezuela anunciant la semana del ahorro. Com s'ho fan? Són la llet, aquests de El Corte Inglés. Quina gent, què professionals, els inventors de la elegancia social del regalo. Entres allà amb l'esperança de trobar una bona oferta i surts amb un producte que no pensaves comprar, tres vegades més car que a qualsevol altre lloc i amb una cara de feliç-gilipolles digna d'estudi...

Per què em desvio, tan bé com anava? Bé, la ruta que he fet avui ha estat un recorregut de baixades i pujades elèctriques, curtes però molt intenses, amb pendents de forts desnivells però de pocs quilòmetres. Passa per quatre municipis diferents (Sabadell, Matadepera, Sant Llorenç i Castellar) i en total surten uns 45 quilòmetres. Jo diria que el desnivell acumulat és d'uns 900 metres però fins que no faci cas del Joan Baraldés i em compri un GPS, ens ho haurem d'imaginar. El mateix passa amb la pendent màxima i mitjana (algun tram al 20% hi havia, però ves a saber). Aquí està el mapa de la ruta (per ampliar i guardar cal clicar-hi):

Com que tinc la sort de viure al costat del bosc, no haig de tocar gaire asfalt. Ja des del principi m'he endinsat al bosc de Can Deu i al cap de dos quilòmetres he fet la primera baixada ràpida, la del torrent de Ribatallada, que porta cap el camí del riu Ripoll. La foto del torrent no és d'avui, sinó del dia després de la gran ventada que vam patir al febrer, per això surt aquest arbre caigut (avui ja no hi era però ho volia mostrar):

Just acabar la baixada comença una pujada forta però molt curta, cap a la masia del Messeguer (un dels cavalls que tenen és d'aquells de les pelis dels indis, blanc amb taques negres, però com que era massa d'hora no els he vist i no els he pogut fer una foto) Et voilà:

Des d'aquí es deixa una hípica i un circuit de ràdiocontrol i comença una pujada contínua i de poc desnivell però que et va "escalfant les cames" per arribar fins a la carretera de Matadepera a Castellar del Vallès. Quan hi he arribat, he agafat la carretera en direcció a Matadepera i a 100 metres he agafat la pista que puja cap el Mont-rodon. Bé, una de les pistes que hi condueixen perquè es pot anar des de diferents llocs. Des d'aquí fins el cim hi ha tres quilòmetres de pujada forta i explosiva. Es tracta d'una pista força ampla durant el primer quilòmetre i mig. La resta es fa en una pista una mica més estreta i més dura. A meitat de pujada he fet aquesta foto, el Mont-rodon és l'arbre més alt, on es pot veure, amb una mica d'imaginació, alguna cosa semblant a una senyera (el ciclista que surt és un espontani):

La pujada és pot fer molt bé si ets del que t'agrada pujar fort i curt. Si vas malament, patiràs. Com l'espontani de la foto, que anava "clavat" i encara li quedava el pitjor. I aquest és el cim del Mont-rodon (619 metres). Molt bona vista, avui es veia el Pirineu nevat. He fet un vídeo però no es veu bé. Des d'aquí s'obtè una panoràmica de la comarca i del Barcelonès boníssima. A més, el lloc és ideal per un atac amb míssils terra-terra que destrueixin les obres del Quart Cinturó a Terrassa (per qui no ho conegui, Terrassa és un abocador al voltant del qual ha anat a viure gent...):

Des del Mont-rodon he fet una baixada curta per tornar a pujar cap el Girbau i des d'allà fer la baixada més bèstia del dia per un camí carener fins el Sabater Vell. No m'agrada aquesta baixada, molt pronunciada i amb reguerols. Com sempre, hi ha un gir a dretes, just on acaba un dels trams més ràpids, que l'he fet recte i sort que no he caigut. He fet tot el descens amb la forquilla bloquejada, no m'he recordat d'activar-la. Tampoc és que hagi notat res, la veritat. Com que no fa gaire vaig tenir una experiència negativa (literalment em vaig donar de boca amb un roc, encara em pregunto què collons hi feia allà...), des del Sabater Vell fins la pista que porta a la pujada de les Arenes fins a Can Catafal he anat per la carretera de Sant Llorenç durant un quilòmetre escàs. Per començar l'ascensió, no tan forta com el Mont-rodon, he creuat el riu Ripoll, que baixava molt net i ple a vessar. La passera és segura però no m'hi acostumo, m'angoixa:

Aquesta foto és la del tram final i l'he feta una vegada he arribat a Can Catafal:

Volia penjar aquesta foto dels cavalls de la finca, perquè just acabava de parlar aquesta setmana amb una excel·lent companya de feina i millor persona, Imma Planell, perquè vol portar el nens ha fer-hi un volt. Aquí la tens, Imma!

Per tornar he donat la volta per Coll Monner i he parat a veure una bassa molt maca. He intentat fer una foto a una granota però la cabrona era tímida i se m'ha amagat. M'he recordat de la Maria i de l'Emma i de les seves bromes. La bassa de la rana...

Després d'arribar als Tres Pins he baixat fins el coll de Canyelles, per continuar baixant fins Castellar del Vallès i arribar a casa. Aquest és l'inici del descens. A l'esquerra es pot veure el camí que puja al cim del Puig de la Creu:

I per tornar des de Castellar, he entrat a Sabadell pel camí del Molí de l'Amat. Ja no fa fred i es pot gaudir molt més de les sortides. També el temps i el sol et permet sortir abans i poder arribar a casa a una hora prudencial. Si algú s'anima la repetim un dia d'aquests!

The trooper

2009-03-08T19:39:00.007+01:00

Una de les meves cançons preferides d'Iron Maiden és The Trooper. El tema té una entrada a dues guitarres impressionant (habitual en els grups del més clàssic heavy metal, des de que Judas Priest ho va utilitzar per primera vegada). Deixo la guitar lesson pels qui voleu aprendre-la. El noi ho explica molt bé. I la seva samarreta mola...

Ah! per suposat penjo el video de la cançó sencera. Són els millors!! Els pantalons de Bruce Dickinson, però, són millorables, veritat?

Shane

2009-03-06T08:00:00.003+01:00

Sessió de cinema en UHF, un dissabte a la tarda, ara fa potser uns... ves a saber, 30 anys? Sí, més o menys. Tota la família davant de la tele, una Vanguard, tub d'imatge en blanc i negre. Silenci absolut, que comença la peli. Avui hem dinat cocido, tradició que malauradament la família ha perdut amb el pas dels temps. La mare, ai, la mare! s'ha fet massa gran i ja no està el seu cos, ni l'ànim, ni l'ànima, per festes culinàries. Però quan tots vivíem a casa hi havia una cita sabatina, ineludible i inexcusable, amb aquell plat de cigrons amb patates, deliciós, enorme... mmmm... i després aquella festa final amb la botifarra negra, la cansalada (de dos tipus, la rància i la fresca), la vedella, la gallina... La preparació era llarga i minuciosament curosa. Ja de bon matí, encara al llit, sentía el blop blop de les olles al foc de la cuina, el tràfec de cassoles i plats i, sobretot, l'olor de la cocció de llegums, viandes i aviram que es barrejava amb l'aroma del cafè acabat de fer i el perfum acre i viril de la Varon Dandy que -sempre se la posava després d'afaitar-se- formava part del codi genètic del pare (jo encara tinc el convenciment de que la colònia la van crear a partir d'essència del senyor Reina...).

Però bé, no ens desviem del tema. Dissabte és el dia del bany, el dia del "cocidito" i el dia de cinema. Avui toca western, Alan Ladd protagonitza Raíces Profundas (títol original: Shane), la història d'un pistoler, un assassí que, tot i els esforços i l'amistat amb una família d'humils pagesos, no pot deixar de ser-ho. Bé, què dir de la millor peli de l'Oest de la història, la primera filmada -per a la Paramount- en Widescreen i amb un nou sistema de so? Ho té tot: un pistoler, Shane, amb un cor de mestra d'escola bressol i un barret ridícul tres talles més petit del que ha de portar un autèntic cowboy (Alan Ladd); un dolent, Jack Wilson, dolentíssim de la mort (Jack Palance, enorme actor); un pagès d'esperit pusil·lànime però amb idees clares (el gran Van Heflin); una tensió sexual no resolta entre el pistoler i la dona del pagès (Jean Arthur), i un nen, Joey, una mica repel·lent (Brandon de Wilde, mort, per cert, als 30 anys en accident de cotxe). No és la primera vegada que la posen ni és el primer dissabte que veiem la mateixa pel·lícula. Però, si es tracta de Raíces Profundas, és un problema?

Com tots els westerns, al final hi ha un duel. Tots, davant la tele, esperem el moment en que Shane li diu a Wilson què és un covard i Wilson respon "anem a comprovar-ho". És el preludi al desenllaç fatal. Però, abans, un moment per recordar tota la vida: el gos del bar escenari de la lluita a mort creua la sala per no "rebre": segurament a la història del cinema hi ha un abans i un després d'aquest ca. El meu germà petit i jo ens mirem: ara comença el principi del fi. Pum! Pum! i Pum! Jack Wilson a prendre pel sac i el cabronàs que a traició intenta carregar-se a Shane, també, gràcies a que Joey, que ho ha vist tot, alerta al seu amic.

Al final, Shane decideix marxar, allunyar-se tot i els precs de Joey. Tal i com l'explica "un no pot evitar ser el que és". I té raó, no podem traicionar-nos a nosaltres mateixos i hem d'assumir el que som fins a les darreres conseqüències. Això és com la faula de l'escorpí i la tortuga. L'escorpí li demana ajuda per creuar el riu i li promet no picar-la, cosa lògica perquè d'altra manera moririen ofegats tots dos. A meitat de viatge li clava el seu fibló verinós. "Per què, per què?" li prega la tortuga i l'escorpí li diu "per què sóc un escorpí". Som el que som, així que, per què entestar-se en demostrar-li al món que som una altra cosa? Si hem de fer renúncies, fem-les abans de traïr-nos a nosaltres mateixos (buf, momento Jodorowski-Coelho-El Secreto, se m'està regirant l'estòmac).

Llavors, l'apoteosi. Un darrer minut on els crits desesperats de Joey pregant a Shane que es quedi encara avui resonen al meu cap. El meu germà i jo ens mirem: Joey té raó. Shane no pot marxar, el seu pare és un carallot que necessita tipus amb caràcter com ell. A més, la seva mare se l'estima. No, Shane! Torna! Torna!

[Uns mesos més tard... Duel amb revòlvers de ventoses a l'habitació. Shane-germà-petit li diu a Wilson-jomateix: "m'han dit que ets un covard". "Comprovem-ho", li respon Wilson, i, dit i fet, els revòlvers surten de les seves fundes, els dits, àgils, accionen els gallets i pum! Però això no és la Paramount Pictures i Wilson-jomateix és més ràpid que Shane-germà-petit i li clava la ventosa a l'ull i se l'han d'emportar corre-cuita a l'hospital i el sapastre del Wilson s'ha d'amagar al fons de l'armari engastat de l'habitació si no vol que un paio que fa olor a Varon Dandy li clavi un gec d'òsties ben donades. El Wilson-jomateix se salva del moment de rauxa paterna, tot i que no evita un càstig "de pel·lícula"...]

L'essència d'Occident, a Parizska Trida

2009-03-02T00:48:00.004+01:00

Praga, 12 d'abril de 2003. Estic a l'habitació de l'hotel Intercontinental. Acabo d'arribar. Estic dret, amb la mà esquerra al cor, en actitud de respecte i a la vegada com a reacció a la sobredosi d'emoció que fa tremolar el meu cos: estic literalment "corprès". Faig una foto de l'habitació com a record d'aquest meravellós moment. Acabo d'arribar i no he trucat a casa -per tranquilitzar la meva dona, patidora com és sobretot si hi ha avions pel mig, i per saber com està el nen- perquè abans faig aquesta foto de l'habitació i de les vistes que hi ha des de la finestra. És un dels moments més emocionants de la meva vida.
Entra un cambrer de l'hotel a no sé què fer i no sé què em diu. Però la seva presència és incapaç de trencar la solemnitat del moment. A la tele atrona el comentari gutural del presentador de les notícies d'Al Jazeera. En un escenari de plena psicosi global post 11-S, la tele i la meva "simpatia" natural (amb aquest aire de mal rotllo que m'acompanya) són suficients perquè el cambrer acabi a corre-cuita el que ha vingut a fer i surti de l'habitació, descartant qualsevol acció, gest o insinuació per demanar propina. I sí, faig aquesta foto, dolenta, és veritat, però d'un valor extraordinari.

L'hotel Intercontinental ocupa, mirant des del carrer en direcció al riu, la cantonada dreta de l'avinguda Parizska amb el boulevard que recorre el Moldava (al cor del Josefov o barri jueu), just on s'erigia a principis del segle XX la casa de la família Kafka, a escassos metres de la Vella Sinagoga i el famós cementiri jueu i just davant d'un dels edificis més representatius de la singular arquitectura cubista (estil gairebé endèmic d'aquesta ciutat). Des de la meva habitació de l'hotel puc fer-me a la idea del que podia contemplar Franz Kafka des de la seva cambra i de tot allò que el va inspirar per escriure La Condemna, especialment el pont Svatopluka Checha (o Chechuv Most, que connecta Parizska amb el parc Letenské Sady [el del famós monument del metrònom, terrible ironia d'una ciutat on a estones intermitents, especialment quan el sol de la tarda cau sobre les teulades de les cases i les cúpules de les esglésies, sembla que el temps s'aturi]. Des del pont -a la fotografia es poden distingir les columnes que el franquegen- l'enginyer Georg Bendemann, protagonista del relat, satisfà la maledicció del seu pare i es llença al buit per morir ofegat: i en aquell moment travessava el pont un trànsit interminable.

Sí, estic dret, al mig de l'habitació i he fet una fotografia de l'espai. Miro per la finestra i contemplo la tristesa que el park Letna conté; encara no he avisat a la meva dona que ja he arribat i mentrestant ha vingut un cambrer (sí, no?). Però haig de continuar durant una estona més en aquesta actitud reverencial: estic davant d'un dels pilars que sostenen des de fa més de 2.000 anys la nostra cultura judeocristiana, el sentitment de culpabilitat... [solemnitat sincera, venint com ve d'un desalmat on la paraula penediment és desconeguda, on l'únic acte de contricció és el natural quan es té mal de panxa...]

Al cap i a la fi, La Condemna (1912), dibuixa entra d'altres coses el sentiment de culpa portat a l'extrem. El relat gira al voltant del càstig d'un pare al seu fill per la seva intenció de contraure matrimoni i alliberar-se dels lligams familiars: la sentència -morir ofegat- s'executa de forma immediata i voluntària. No és el geni praguenc el primer a traslladar al paper aquest valor occidental. Kafka no deixa d'estar en aquest stream per on corre l'art occidental, amb un rol clarament marcat per la transmissió dels valors essencials de la nostra societat. Shakespeare, Dickens, Faulkner i tants d'altres han actuat de cadena perpetuadora d'aquest valor tant abominable (i, tanmateix, no és espectacular la bellesa d'un Pantocràtor? la seva mirada que ens atemoreix i que ens fa sentir com una autèntica pelleringa menyspreable, no és a la vegada captivadora i fascinant?). No! marxistes i materialistes històrics, el món no és la conseqüència de la lluita entre dominants i dominats! No! deterministes, el trànsit de l'home per la terra no està sotmès al jou del tal faràs tal t'ho trobaràs trobaràs! Penitenciagite! Penitenciagite!

És aquesta noció de culpabilitat la que impregna al llarg de la nostra història qualsevol manifestació social, artística i política, del conte de la Caputxeta al règim stalinista; de l'hipòcrita puritanisme de la societat victoriana a la castració sexual de l'Espanya franquista; de Shakespeare a Dickens; de Wilde a Faulkner; de les pelis de la Durcal a Libertad Digital.

I Kafka, però, a través del seu particular univers narratiu, transporta tot això fins el límit, fins a un extrem que fa dubtar si el que realment feia era llançar un udol desesperat, una crida a l'alliberament. Jo estic convençut de que autèntics putejats per la vida que els va tocar viure com el mateix Kafka o Walser o Camus no eren altra cosa que rebels clandestins que cridaven a través de les seves pàgines a la revolta. Revolta contra què? Això és tema per un altre post. Ara, tres avemaries, un parenostre, un pipí i a dormir.

Un tipus intel·ligent

2009-02-25T22:58:00.005+01:00

Trobo per casualitat a la xarxa el bloc http://ossul.blogspot.com/, del periodista sabadellenc Marc Serrano, cap de premsa de l'Obra Social de Caixa Sabadell. No el conec personalment, tot i treballar a escassos 50 metres (què curiós i ens hem de conèixer així, com vulgars navegadors del ciberespai...). Llegint el seu bloc he trobat quelcom semblant a un antihistamínic capaç d'apaivagar la urticària que qualsevol cosa relacionada amb el periodisme castiga la meva pell atòpica. La veritat que em produeix certa satisfacció trobar (per fi!) lligats intel·ligència i periodisme, sobretot en un panorama local on el nivell professional és més aviat (_____) [aquí deixo un espai perquè el lector o lectora col·loqui l'epítet que consideri més adient (jo no tinc collons a posar cap adjectiu que no pugui ferir la sensibilitat dels sabadellenquistes de pro)].
Si esteu interessats en els temes que afecten els sabadellencs no dubteu en visitar el seu bloc. Un tipus intel·ligent,aquest Marc Serrano, i -estrany per ser periodista- amb un domini del llenguatge escrit aclaparador.

Diferents formes de tocar "Eruption"

2009-02-20T00:05:00.004+01:00

Avui estic massa cansat per escriure. Volia parlar de Capote i del seu llibre l'Harpa d'herba, però un altre dia. Com que m'agrada molt Van Halen -us heu adonat, a que sí? "linces, que soys unos linces!"- he buscat alguns vídeos amb músics que interpreten Eruption amb diferents instruments. Els penjo i també un Eruption en directe del gran Eddie. No us perdeu el japonès amb el seu violí!!!

"Digues-li a l'aigua veloç: sóc"

2009-02-14T08:49:00.007+01:00

Antoni Farrés va morir ahir. Vaig tenir l'oportunitat -i la sort- de treballar alguns anys amb ell. He conegut moltíssims polítics que feien la seva tasca en àmbits molts diversos, des de l'estatal fins el local. Amb els dits d'una mà podria comptar quants d'ells es caracteritzen per valors com l'honestedat, la fermesa i l'esperit de servei a les persones. Un d'ells era el Toni. Descansi en pau.

Und wenn dich das Irdische vergass,
zu der stillen Erde sag: Ich rinne.
Zu dem raschen Wasser sprich: Ich bin

I si allò terrenal t'ha oblidat,
digues-li a la terra callada: llisco.
Digues-li a l'aigua veloç: sóc

Gallines de Guinea

2009-02-12T00:28:00.005+01:00

El Mercat Central de Sabadell, obra de Josep Renom (1929). Quina joia d'arquitectura civil! Aquesta zona de la ciutat és una autèntica meravella, amb tres edificis dignes de menció: l'esmentat mercat, l'Escola Industrial (al més pur estil Bauhaus) i l'antiga i modernista Escola d'Arts i Oficis, propietat avui de la Caixa de Sabadell (ja penjaré les fotos en una altra ocasió).

La imatge no és gaire bona, jo en sóc el culpable, i dóna una mínima idea del seu atractiu, especialment les escales. Té l'inconvenient, clar, de que no és un dels "imponents" mercats de Barcelona [digressió: és una ciutat que està aquí al costat i que té un Fnac]; però aquest edifici va impressionar al famós arquitecte portuguès Alvaro Siza, quan va visitar la ciutat.

Personalment, el mercat -me'l trobo cada dia de camí cap a la feina- em porta alguns records. Tinc una foto del pare (salakov, cinturó i guants blancs, tres-quartos de pany blau fosc) fent circulació davant del mercat, envoltat dels regals nadalencs -com era el costum- que els paradistes havien fet al seu urbano: aquí unes ampolles, allà uns torrons i, lligat amb cordill a la cama del meu pare, tot un senyor gall dindi d'un metre d'alçada si fa no fa. Visca la seguretat e higiene en el treball!

També recordo com els diumenges de la meva adolescència anava als encants del voltant de la plaça amb el meu germà i alguns amics a vendre videojocs per a ordinadors MSX que piratejàvem a casa (fins i tot disposàvem d'un catàleg a todo color), com si es tractés d'una sort de protomanteros. La història, d'altra banda, no va acabar gens bé: disputes amb un altre venedor il·legal van acabar amb tres membres de la nostra "SL" a la Comisaria de Policia.

Sempre que hi passo o, sovint, hi compro, em ve a la memòria aquest episodi. I també em transporta a la lectura d'un petit conte de Mercè Rodoreda, "Gallines de Guinea", del llibre Vint-i-dos contes [digressió: amb total seguretat la primera cosa que vaig llegir en català i la primera que era de Rodoreda, sense ser conscient llavors, d'allò que l'escriptora ha suposat per mi i la meva visió cosmogònica {digressió de la digressió: "cosmogònica" és una paraula que em fascina però que poques vegades tinc l'oportunitat de dir (algú/na sap de quina peli he manllevat aquesta frase?)}]. Aquest relat, d'una Rodoreda encara txekhoviana, que explica amb maestria aclaparadora petits fragments de vida quotidiana, va causar-me una gran impressió, jovenet com era, nouvingut, que encara sentia el català com un run-run estrany. Impressió per la crueltat amb que la mestressa de la parada del mercat del conte assassinava l'aviram, una mort lenta i terrible d'aquelles bestioletes, observades pels ulls aterroritzats d'un nen, el Quimet, que tot just acabava de mudar-se i donar la primera ullada al seu nou món.

La força expressiva de Rodoreda en la descripció, freda, nua de tot sentiment, de l'agonia de les gallines de Guinea va causar-me cert impacte... bé, impacte, no sé si és la paraula més apropiada. Com ho diria? Com, per exemple, quan veus a la tele com a un jugador de futbol se li gira el genoll o a un altre se li doblega completament el turmell. Hi ha coses que si les veus o si te l'expliquen són difícilment suportables. Descripcions tan crues com la de Rodoreda la vaig tornar a trobar en d'altres llibres, com per exemple, la brutal agonia d'un nen a l'hospital d'Oran, ciutat escenari de La Peste, d'Albert Camus.

Però el que no puc suportar de totes totes és aquesta absurda crueltat amb que l'home vernissa la seva relació de domini amb la natura en general i amb els animals en particular. Mirats en termes de valor econòmic o des de la ineptissima vanitatis (ah, Yourcenar, sempre Yourcernar, precisament ella, que denunciava la crueltat vers els animals com una mostra de la nostra decadència) de creure'ns una raça superior, els animals són tractats sense cap tipus de respecte i les granjes industrials esdevenen en petites treblinkes, en contenidors metàl·lics de dolor, patiment i mort silenciosa, i les autopistes i les carreteres en trampes mortals per aquells gossos i gats que, passat un primer moment de joia, acabada la màgia efímera del moment en què són el regal, la novetat, feien nosa a casa.

D'altra banda, si fóssim conscients del sofriment que han passat les vedelles, els conills o els pollastres abans d'arribar a les nostres taules i del dolor que han suportat mascotes maltractades i abandonades, potser seríem també conscients del patiment d'altres persones i, així, seguidors com un servidor de la religió del Pesimisme Antropològic tindríem una mínima esperança en la nostra, vostra, salvació.

L'excepció

2009-02-08T23:00:00.000+01:00

Trobo, i penjo, a El País un reportatge sobre Juan Manuel Montilla, el Langui, guanyador de dos premis Goya i "raper" de La Excepción, un dels grups de hip hop espanyol més importants (premi MTV europa del 2006, entre d'altres). El Langui, nascut a un barri humil de Madrid, té una paràlisi cerebral de naixement i tot i les dificultats ha demostrat un afany de superació excepcional. La música, la ràdio i ara el cinema són camps on ha pogut desenvolupar la seva creativitat. Però ell confessa que el seu somni de la seva vida ha estat ser jugador de futbol, malgrat les seves mancances. A través de les cançons del grup se n'ha rigut i se'n riu -com en el següent vídeo- dels seus defectes i d'aquesta obsessió "futbolera".

Muzak

2009-02-04T00:57:00.004+01:00

John Lennon va dir de McCartney, sarcàsticament, que la seva música era tan bona com la del "muzak" (música d'ascensor). Bé, va dir alguna cosa semblant. El cas és que si amb això considerava el fil musical com alguna cosa infame, segurament és perquè en els seus temps no existia el grup The Arcade Fire, que han fet una versió del tema Neon Bible tocant a dins d'un ascensor.

Fosca, molt fosca, com totes les peces que integren el disc d'aquests joves canadencs que porta el mateix nom que la cançó, manllevat del llibre, no menys fosc, de John Kennedy Toole. L'autor de la Conxorxa dels enzes va escriure aquesta novela curta quan tenia només setze anys. Crec que volia escapar d'una vida que l'oprimia, una llosa pesada sobre les espatlles. Qui no ha tingut aquest sentiment als setze anys?

La cançó diu el següent:

A vial of hope and a vial of pain,
In the light they both looked the same.
Poured them out on into the world,
On every boy and every girl.

It's in the Neon Bible, the Neon Bible
Not much chance for survival,
If the Neon Bible is right.

Take the poison of your age,
Don’t lick your fingers when you turn the page,
What I know is what you know is right,
In the city it's the only light.

It's the Neon Bible, the Neon Bible
Not much chance for survival,
If the Neon Bible is right.

Oh God! well look at you now!
Oh! you lost it, but you don’t know how!
In the light of a golden calf,
Oh God! I had to laugh!

Take the poison of your age,
Don’t lick your fingers when you turn the page,
It was wrong but you said it was right,
In the future I will read at night.

In the Neon Bible, the Neon Bible
Not much chance for survival,
If the Neon Bible is true.

Èpica

2009-02-04T00:09:00.002+01:00

L'èpica de l'esport va tornar a donar una mostra de la seva intensitat a la Superbowl del passat diumenge. Va guanyar un equip que és, amb permís dels Cowboys de Dallas, el Madrid del futbol americà. Ja van sis trofeus pels Steelers de Pittsburg. Un partit no exempt d'èpica, amb emoció gairebé guionada. Les estrelles d'ambdós equips (Ward, Holmes, Fitzgerald, Warner i Roethlisberger) van respondre a les expectatives. Per motius literaris i d'imagineria particular m'hagués agradat que guanyés Kurt Warner i els Cardinals d'Arizona, però caldrà esperar una altra ocasió més propícia.

Ritorna, Hans Castorp, ancora abbiamo bisogno di te!

2009-02-03T01:00:00.001+01:00

Ha acabat la cimera del Fons Econòmic Mundial a la ciutat suïssa de Davos. El glamour i la joie de vivre d'altres anys s'han substituït pel pessimisme i la preocupació d'uns temps incerts. El "canguelis" globalitzat dels gurús econòmics no ajuda. La hipocresia del liberalisme salvatge arriba a extrems d'insinuar l'intervencionisme estatal per salvar la banca, per salvar la humanitat, per salvar el Barça (perquè no us en refieu, culés, encara queda la segona volta), per salvar les balenes i fins i tot, per salvar aquell nen que, des de fa uns deu anys i a través d'una presentació Powerpoint difundida massivament pel correu electrònic, implora per un fetge i tres ronyons (bé, passat aquest temps el nen o ha palmat o deu estar acabant Medicina). El Gran Diner provoca una crisi titànica -amb impunitat, eludint qualsevol responsabilitat- fruit de la seva cobdícia i, ara, reclama les peles de tothom per solucionar-la. Macabre sarcasme.

Aquests temps confusos en l'econòmic, ominosos en el polític i tenebrosos en l'humà s'han deixat veure aquests dies a Davos. Un reflex del moment històric que vivim. També a La Muntanya Màgica de Davos, terrible ironia, Thomas Mann va escenificar el preludi de la tempesta, de la "bacanal de mort" viscuda al segle XX.

Si jo fos el programador de la cimera econòmica hagués muntat un seminari-col·loqui amb un únic tema de debat: Per què, després de set anys de tensió dialèctica i filosòfica, de viatge d'aprenentatge de la naturalesa humana, d'estudi del temps i la seva variació subjetiva i del descobriment de l'amor i el desamor, acaba Hans Castorp al camp de batalla, corrent cap a les línies enemigues, desafiant el foc provinent de les trinxeres, dirigint-se cap a una mort segura?

Saber el perquè. Potser seria aquesta la solució.

(Mid)summer Nights (Dream) and my radio

2009-02-01T01:07:00.001+01:00

Plou. Ha plogut durant tot el dia. Tot dinant li he dit al meu fill: "avui és la típica tarda de manta i Cola-Cao". I vet aquí que tots tres, mare, fill i un servidor, hem passat la tarda... al Corte Inglés. Ho deia Loquillo: "no bailes rock and roll en el Corte Inglés o acabarán doliéndote los pies". No fa falta ballar, portava provats tres pantalons i ja he començat a notar molèsties al quart dit del peu esquerra (dolència crònica, el dit es queda garratibat i fa un mal de mil demonis; massa anys fent de carter, recorrent de forma frenètica una ruta infame). El mal s'ha intensificat després de passar-nos una bona estona al supermercat. Però el dolor s'ha vist superat per la indignació: mongetes perona a 15 euros el quilo. Crisi? Saqueig!!!

Sigui perquè no suporto més aquest fred; sigui perquè la pluja m'atordeix; sigui perquè abans de marxar a treballar (com odio treballar i més si és dissabte) he estat rellegint algunes pàgines del Somni d'una nit d'estiu, de William Shakespeare, el cas és que m'ha entrat enyorança per l'estiu i he recordat aquelles interminables nits estivals estirat a la meva llitera, fumant i xerrant amb el meu germà, sovint fins que el sol començava a sortir, amb la ràdio fluixeta per no despertar la mare. Quants records d'aquella habitació! No arribava a vuit metres quadrats, però quanta vida! Amb aquella persiana turca que enrotllàvem del tot perquè entrés el màxim de claredat que la lluna ens oferia. I amb aquell armari encastat on m'amagava sovint per escapar de l'ira (justificada) del meu pare quan feia una de les meves gamberrades. I la llitera que feia el servei de taula d'estudi. I, sobretot, aquell germà amb qui poder compartir misèries.

Tot allò ja ha desaparegut, tot menys el record. Aquelles converses, compartint "luquiestraics", eren balsàmiques: era estirar-se al llit després d'arribar mólt de la feina i desaparèixer tot el mal físic i tota la mala bava que genera un estiu sense vacances, ple d'avorriment i de mancances. Parlàvem del que parlen els joves: trivialitats, noies, cotxes, bàsquet, feina. Amb tot, mai parlàvem d'allò que voliem ser, sinó d'allò que podiem fer: què fer per no avorrir-nos, què fer per guanyar una mica més de diners, què fer per dissimular quanta tristor acumulàvem. Pocs somnis hi havien en aquelles nits d'estiu, poc de Shakespeare en aquelles hores intempestives; molt poc hi havia de Lisandre, d'Oberon o de Demetri en els nostres esperits. I com diria Teseu a Hipòlita:

Yo nunca he creído
en historias de hadas ni en cuentos quiméricos.
Amantes y locos tienen mente tan febril
y fantasía tan creadora que conciben
mucho más de lo que entiende la razón.
El lunático, el amante y el poeta
están hechos por entero de imaginación.
El loco ve más diablos de los que llenan
el infierno. El amante, igual de alienado,
ve la belleza de Helena en la cara de una zíngara.
El ojo del poeta, en divino frenesí,
mira del cielo a la tierra, de la tierra al cielo
y, mientras su imaginación va dando cuerpo
a objetos desconocidos, su pluma
los convierte en formas y da a la nada impalpable
un nombre y un espacio de existencia.

Però tot allò ha desaparegut, la llitera, la petita ràdio, la persiana turca, el tabac, les converses, el germà. Encara roman l'armari encastat i certa recança per les coses mai dites. Ara ja és massa tard per obrir la boca.

Una darrera cosa que ha quedat és el nostre estimat Van Halen i aquell memorable Summer nights, del 86 o el 87(?). David Lee Roth havia marxat i Sammy Hagar el va substituir, però el grup encara conservava tota la seva força. He trobat aquest vídeo on podreu comprovar que ha estat una de les bandes més grans de rock i a la vegada de les pitjor vestides...

Montse Barderi i la desmesura a "Perdre per guanyar"

2009-01-28T20:31:00.012+01:00

Trobo en aquest magnífic 33 per cent de petit tractat de filosofia, 33 per cent d'introspecció biogràfica i 33 per cent de fina ironia odisseico-ulisse-misterbeaniana que és Perdre per guanyar, de Montse Barderi, una reflexió sobre la desmesura:

La modèstia en el gaudi, la humilitat en la dosi, la moderació a l'hora de fruir no sempre s'avé al millor estat de l'existència. La sentència "poc i bo" quin sentit té si tot és possible? La prudència dictamina el que cal escollir i el que cal evitar, però a allò que designo com el que vull i em convé, altrament dit els intensificadors de l'existència, m'hi vull lliurar sense reserves. No crec en la moderació, sinó en la meva supremacia davant del que m'empobreix (...) Hi pot haver un excés d'amor, de confiança, de complicitat, d'art, de cultura, de diversió? No si una té prou força vital per gaudir permanentment de l'abundància.

Malos tiempos para la lírica. Difícil època, aquesta, per saber trobar la senda que tant bé explica la Montse Barderi (felicitats per ella que ho ha sabut veure i plasmar-ho). Ho volem tot i ja i el millor. I ens ofereixen aprendre anglès en un mes sense estudiar i busquem una parella que ens garanteixi satisfacció immediata, com una hamburguesa amb doble de formatge ens assegura un àpat ràpid i nutritiu; i trobem una feina que no ens convé però dóna més i el hipotecón és el hipotecón i la plana de 42 polçades jomvidio és la plana 42 polçades jomvidio i no em caso sense ella; i com ens agradaria sortir per la tele dient que t'has follat a no sé quin torero i cobrar una pasta que t'hi cagues que mai guanyaràs matinant per anar al "curro", i més que guanyaràs si a més expliques que li agrada que li fiquis el dit al cul mentre se la mames; i esmorzem Orfidal, i sopem Lorezepam, Diazepam i Tetrazepam, perquè ya no puedo con mi vida; i assistim a les sessions del Secreto, a centiescaig euros el curs avançat, i sort, nena, que tenim a Jodorowski, Coelho i Dan Brown per trobar una clau intel·lectual de pes a la crisi d'Occident... A la merda Nietzsche! a la merda Ortega! a la merda Aranguren!

Ja no queden homes i dones amb un sentit històric de les seves vides. Vivim al dia i la majoria de prestao, que diria el castizo.

I, tanmateix, si total són quatre dies, no seria millor agafar el tren del Carpe Diem, beure'ns la vida on the rocks i fer una intifada a pit descobert contra els tancs de la realitat lletja i freda, cavalcar sense mirar per on passa el cavall, tornar la vista enrera sense por a esdevenir sal (ja la farem servir pels tequilas, ja)? Sí, podríem esdevenir fures salvatges i alliberar-nos del dolor
de ser homes.

Però no ho fem. Hi ha una pesada llosa sobre els nostres esperits amb més de 2.000 anys d'antiguitat, que actua com un castrador de cors, com un dildo sodomitzador de voluntats.

I, a sobre, s'inventen el Nadal i les nadales amb versos de Martí i Pol...

Starship Trooper (wurm outro)

2009-01-24T19:34:00.006+01:00

Una de les meves cançons preferides del grup Yes és Starship Trooper inclosa al disc Yes Album. No tinc especial debilitat per aquest grup, especialment per l'odiosa veu de l'almivarat Jon Anderson, però sí que professo una especial admiració pel guitarrista Steve Howe i, sobretot, per un dels millors baixistes de sempre, Chirs Squire.

Deixo un hautuplei d'aquests que tan m'agraden del outro d'Starship Trooper, anomenat Wurm. Penjo primer el vídeo d'un professor molt ben explicat, pas per pas i després penjo un altre vídeo d'Steve Howe en persona, tocant lentament perquè anem "pillant" el tema.

Com ja he explicat, aquest següent vídeo és la demostració feta pel mateix Steve Howe. Gaudim-la!

Romanticisme paisatgístic? No!! Le Horla!!! (I)

2009-01-22T22:21:00.011+01:00

El Pi d'en Guarda és un paratge entre Sant Llorenç Savall i Gallifa, un creuament de camins que porten a molts indrets. És un dels llocs on acostumo a visitar sovint, tot i que, després dels grans incendis del 2003, el paisatge encara no s'ha recuperat; de mica en mica,però, l'aspecte "lunar" va desdibuixant-se.

Malaguanyada sortida, perquè no vaig poder fer moltes fotos, no carregar bateries té aquestes coses, i perquè el temps, tot i el sol, era gèlid i em va afectar -encara estic un xic tocat. Aquí deixo el recorregut. Com que la imatge és molt pesada, l'he retallada i només apareix el tram des de Castellar del Vallès. La part que falta (Sabadell-Castellar) la podeu trobar al mapa de del post Hivern a Can Catafalc. Prometo fer fotos la propera vegada que hi passi.

En total, anada i tornada, surten uns 48 quilòmetres. És un bon traçat per fer cames. Com que acostumo (per una raó de càlcul del temps, així arribo a casa a hores prudencials) a fer sortides d'anada i tornada pel mateix camí, aquesta en concret em permet fer més de 20 quilómetres d'ascensió quasi contínua fins arribar al punt final, per després fer ràpidament la tornada cap a casa. Per arribar-hi cal anar fins a Castellar del Vallès i pujar el coll de Canyelles fins Can Catafalc. Des d'allà, cal seguir el camí carener de la Serra de la Codina que porta al Pla de les Forques. El camí mor a la carretera que va des de Sant Llorenç fins a Gallifa. Cal agafar-la en direcció a Gallifa durant uns 200 metres, fins arribar a l'inici de la pista que porta en pujada fins al pi d'en Guarda (uns 4 quilòmetres més o menys, amb alguns trams forts), amb un petit descans quan es passa pel camí de la carena del Vilardell. Hi ha d'altres camins per arribar-hi però per aquest gaudeixes de la varietat del paisatge i de l'orografia, tot i que podria haver algun tram de corriols.

A meitat de camí, vaig fer un alto a l'alçada de la granja de Can Sallent i vaig fer aquesta foto (costa de creure que aquests llocs tan tranquils estiguin al Vallès)

Quan vaig reprendre el camí vaig notar una sensació estranya, com si algú em seguís al darrera (segurament ja estava covant alguna cosa que em feia perdre l'oremus). De vegades em creuo amb animals o sento com corren a amagar-se al meu pas i penso que em van al darrere.

Passant pel camí de la següent foto vaig recordar el passatge del conte Le Horla, de Maupassant, quan el protagonista fa una passejada pel bosc i nota una presència, millor dit, una no-presència.

(Romanticisme paisatgístic? no!!! Le Horla!!!)

Aquí un fragment de Le Horla:

Je hâtai le pas, inquiet d’être seul dans ce bois, apeuré sans raison, stupidement, par la profonde solitude. Tout à coup, il me sembla que j’étais suivi, qu’on marchait sur mes talons, tout près, à me toucher. Je me retournai brusquement. J’étais seul. Je ne vis derrière moi que la droite et large allée vide, haute, redoutablement vide ; et de l’autre côté elle s’étendait aussi à perte de vue, toute pareille, effrayante.

Fonaments

2009-01-22T22:14:00.000+01:00

Hi ha un seguit d'aspectes importants per fer una entrada a cistella amb garanties d'èxit. Faig una relació, pas per pas, de les diferents fases:

1) Alliberar-se del teu defensor: normalment, una entrada és una aproximació ràpida i franca cap a la cistella. Tal i com està el bàsquet avui en dia, les entrades en estàtic cada vegada són més complicades, cal que es donin alguna errada greu en el sistema defensiu del rival perquè et permeti fer-la. Més freqüents són en contraatacs i transicions ràpides (tot i que la moda avui dia és finalitzar els fast breaks amb un tir de tres). Per tant necessites un passadís lliure d'obstacles. Moltes maneres hi ha per desfer-se del contrari. Jo trobo que la més ràpida és canviar la pilota de mà pel darrera, així et protegeixes contra una possible pèrdua de pilota. Ara bé, si no has començat a córrer i vols arrencar en sec, el millor és un crossover per sota de les cames.

2) Tenir el cap aixecat: serveix per mantenir el contacte visual amb la cistella i per explorar l'espai davant una possible eventualitat. Sempre va bé saber on són els teus companys per si has de passar la bola.

3) Velocitat, decisió i seguretat: com un pase de ball, igual. Els moviments han de ser coordinats, executar-los amb rapidesa i convicció i, sobretot, cal culminar el layup amb seguretat, sense exhibicions innecessàries, deixant la pilota suaument, en safata o recoltzant-se sobre tauler. Aquí us deixo un exemple, amb tot el procés: finta, crossover i entrada

Xacals i àrabs

2009-01-21T09:38:00.000+01:00

En un altre exercici de cinisme geopolític, l'estat d'Israel ha aprofitat les setmanes prèvies a la proclamació oficial de Barak Obama com a president dels Estats Units per carregar-se uns quants palestins. És com dir "bé, ara que estan de comiats i benvingudes, anem a "etnocidar" una mica, que ves a saber si després ho tindrem més cru".

Israel és un país curiós, però per a país estrany, com el nostre no en trobo. Per què? Perquè em resulta difícilment comprensible que una bona part del nacionalisme català -i no només el de dreta- s'esforci en estrényer llaços amb aquest petit estat, sigui a través d'associacions socioeconòmiques i culturals, sigui a través de manifestacions i postulats en els mitjans de comunicació, llibres, etc. No ho entenc, el poble ocupat és el palestí (i Gaza, no hem de perdre la perspetiva, és un camp de refugiats amb més de 50 anys). No erem nosaltres un poble "ocupat"? Israel asfixia els territoris ocupats econòmicament quan ho creu convenient. No ens diuen que de no sé quants euros que donem, Madrid en torna un, si en torna? Palestina és una nació sense Estat, que veu boicotejada moltes manifestacions culturals, esportives, etc. Ui, a què em sona això?

Jo crec que aquesta profunda identificació de part del nacionalisme català amb Israel té uns fonaments profundament racistes, en el sentit que hi corre el mateix sentiment de "poble elegit" històricament-putejat. Tampoc en fa gràcia, d'altra banda, veure moltes primeres espases de la nostra esquerra, amb el "cap-de-la-poli" inclòs, manifestant-se ara i oblidant d'altres injustícies al llarg de l'any (potser és perquè aquesta "causa" és l'excusa perfecta per treure de l'armari la "cufia" aquella que queda tan inn).

Però bé, no estic retardant l'hora de sopar per parlar d'això. Jo el que vull és compartir el fet de què tot aquest conflicte que no té solució m'ha fer recordar (de fet m'ha obligat a treure del prestatge el llibre) la narració "Xacals i àrabs", de Franz Kafka, i que podeu trobar al seu llibre Un Metge Rural (1919). Tinc una versió en castellà, dins el tercer volum de la magnífica Obras Completas de Galaxia Gutemberg, en edició dirigida per Jordi Llovet.

Un conte curt, mínim, del que el mateix escriptor es resistia a dir-li'n paràbola. Jo el trobo simplement com un exercici d'ironia sobre un odi atàvic, recíproc, irresoluble. La confusió que produeix el fet de no saber realment amb qui identifica Kafka els xacals i amb qui els àrabs fa que aquesta peça esdevingui un petit sarcasme sobre l'antisemitisme i sobre la por secular "al moro". La història, més absurda que kafkiana, és ben simple: un estranger europeu es troba al desert amb un grup de xacals que li demanen que esdevingui, tal i com resa una profecia, en el seu "Bolívar" contra els àrabs. El grup de xacals es dispersa a l'arribada d'uns àrabs que els llencen el cadàver d'un camell perquè el devorin. "Curiosos animals, veritat", diu, per acabar un àrab al europeu, mentre observen els xacals com embogits per la carronya, "i com ens detesten!"

M'hauré de comprar un GPS

2009-01-15T23:33:00.009+01:00

Així podré penjar les meves rutes preferides quan surto en bicicleta al Wikiloc i al mateix temps col·laborar a donar a conéixer aquesta comarca del Vallès tant agobiada per l'acció de l'home i la dona, però encara capaç d'amagar llocs ferèstecs. I ja que parlem de GPS i orientacions, mira que bé que se m'ha posat la cosa per aprofitar i "colar" aquest típic i meravellòs sonet de Mercè Rodoreda (quina gran poetessa que cal redescobrir!), "Mapa", dins l'Illa dels Lliris Vermells i que extrec del magnífic estudi Agonia de Llum sobre la seva poesia -i pintura- a cura d'Abraham Mohino:

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cim nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava

Zones glacials arbors,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

No sé què fer

2009-01-14T23:41:00.011+01:00

Tinc alguns dubtes. Bé, si tingués molta pasta, no en tindria, d'aquestes vacil·lacions que m'atordeixen. Aniria a la llibreria i em compraria els llibres que em sortissin dels collons. Però, clar, no estem per dilapidar la nòmina d'un trist funcionari i servidor de vostés. El cas és que no fa gaire, Mondadori ha publicat en castellà una selecció de Cuentos Esenciales de Guy de Maupassant, a 38 euros. Em frena el fet que al vell Guy l'he llegit només en francès i suposo que no cal dir res més (me la porta fluixa si queda pedant) però em pica la curiositat de saber com és la traducció. De traduccions, n'hi ha de bones i de dolentes. Algunes són autèntiques obres de la literatura universal (com la de les Memorias de Adriano de Marguerite Yourcenar que va fer Julio Cortázar) i d'altres que replantegen i fan més acurada i propera l'obra traduïda amb l'original (com és el cas de la darrera traducció de la Montaña Mágica al castellà per Isabel García Adánez en Edhasa: per cert, un dia m'agradaria comentar i compartir què significa per mi l'escena de la neu, quan Hans Castorp passa un temps sol a la muntanya). D'altres són una autèntica merda, com les traduccions de traduccions de la gran obra de la literatura universal, el Genji Monogatari, de Murasaki Shikibu (obra de la qual encara caldrà esperar uns anys a obtenir una bona traducció directa del japonès al castellà o al català, encara que hi ha un treball de qualitat a l'editorial Atalanta). I d'altres han provocat errades tan greus que han canviat el significat complert d'obres cabdals del segle XX, com per exemple l'errònia traducció de Die Verwandlung (la transformació) de Kafka per La metamorfosi (en alemany metamorphose).

Bé, és igual, que estic entre això o recórrer a Círculo de Lectores i comprar els set volums de En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust, a 18 euros el "totxo" (un dia explicaré la meva particular madalena proustiana, tots en tenim).

Si em podeu ajudar a decidir-me, us ho agrairé...

De bojos

2009-01-14T22:56:00.008+01:00

Sí, aquests playoffs de la NFL 2009 estan en la línia de tota una temporada de bojos, quan setmana rera setmana els resultats més impensables s'anaven fent realitat. Al final, i després de moltes voltes quatre equips arriben a les finals de conferència. Tret dels Steelers de Pittsburg, un equip perillós sempre, ningú podia imaginar que el Cardinals d'Arizona, els Ravens de Baltimore i els Eagles de Philadelphia arribarien a la final. Per cert, no vaig encertar els pronòstics que vaig fer abans de l'inici de les eliminatòries. Bé, en part, perquè vaig apuntar un parell de finals on apareixien Ravens i Cardinals. Dels quatre equips, dos Quarterbacks saben ja què és guanyar una Superbowl (Roethlisberger i Warner), un altre sap què és perdre-la (Mcnabb) i el darrer és un jugador que debuta aquesta temporada (Flacco).

La cosa va d'ocells, amb permís dels senyors de l'acer. Els Cardinals de Kurt Warner són un equip complert però se les hauran amb uns Eagles, comandats per un Donovan Mcnabb en ratxa. Els d'Arizona van desfer-se dels Falcons d'Atlanta (temporada molt digna amb el premi dels playoff, després d'uns anys de sequera, i amb grans perspectives de futur) en la wild card (24-30) i van confirmar a la fina divisional el seu enorme potencial, amb un grandíssim sistema ofensiu, passant pel damunt d'una de les millors defenses de la NFL, els Panthers de Carolina.

D'altra banda, els Eagles han deixat la seva sort en les mans de Mcnabb (i en una gran millora de la defensa). El seu camí fins aquí ha estat "plàcid" amb victòries sobre els Vikings i els Giants de Nova York, els actuals campions. Els de la Big Apple han fracassat en el seu camí de revalidar una Superbowl guanyada inesperadament. Potser els col·loca en el seu lloc. Pronòstic per la final de la Conferència Nacional? Arizona 40 - Eagles 11.

En la conferència americana es viurà un duel d'aquells que fa mal fins i tot com a espectador: amb dues defenses sòlides i dures, però amb peces a l'atac molt perilloses. Destaca el duel d'un Quarterback rookie, Joe Flacco dels Ravens, davant del gran "Big" Ben Roethlisberger. Espectacular temporada la de Flacco i la dels corbs de Baltimore, amb una defensa "bestial" capaç de desfer-se de la perillosa imprevisibilitat dels Dolphins de Miami com de la contundència del millor equip de la lliga, els Titans de Tennessee. D'altra banda, Pittsburg és un gran d'aquest esport i ha complert amb el seu paper (de fet és l'únic equip que no ve de les wild card i només van haver de jugar davant un Chargers de San Diego que han maquillat en els playoff una temporada decebedora). Gran partit de Ward, que va pel camí de ser l'home clau a la Superbowl. De Big Ben ni en parlem, menja apart. Pronòstic a la Conferència Americana? Steelers 17 - Ravens 14.

I la final? Steelers 24 - Cardinals 14

Neu

2009-01-08T22:26:00.003+01:00

Em va sorprendre Orhan Pamuk quan vaig llegir Neu. Em va sorprendre perquè em va deixar fred. Vull dir que, tot i posar de relleu magníficament aquest "entrambasaguas" -si s'em permet l'expressió- que és la societat turca (quina ironia, els militars com a garants del laicisme de l'estat, o potser no és tanta, la ironia), és un escriptor que, malauradament i malgrat els intents (Neu, La Nova vida, El llibre negre, Em dic vermell) no m'arriba.

Parlant de neu, ahir el meu amic Joan va fer una passejada per Montserrat "enfarinada" de neu. Doneu-li una ullada.

És el que té el dia de Reis

2009-01-06T17:26:00.004+01:00

Que es pensa la gata que li hem regalat un Scalextric i realment gaudeix com un animal.

La gent no canvia

2009-01-06T16:51:00.004+01:00

En Noah Kalina és un noi que durant sis anys es va fer una foto cada dia. En aquest fet es va inspirar Carly Comando per compondre el seu conegut Everyday. Gran pianista i gran compositora (i gran milionària després dels drets que deu cobrar de la NBA per fer servir la seva música en les seves "promos").

Potser durant sis anys ens surten arrugues, canes i demés. Però en el fons la gent no canvia. La gent que és idiota, és idiota fins el dia que deixa aquest món. Axioma irrefutable. Com aquell que assegura que tothom menteix.

Neva a Sabadell, el que la fa encara més lletja.

Un base de set peus

2009-01-03T11:48:00.005+01:00

Pau Gasol va fer l'assistència de la nit, ahir. Penjo el video, és la jugada número cinc de les 10 millors de la jornada. Pa fliparlo.... Només se m'acut dir I lof dis gueim!!!

Ja hi tornem a ser

2009-01-01T12:34:00.010+01:00

Prolegòmens a la retransmissió del torneig dels Quatre Trampolins del dia 1 de gener a Garmisch-Parternkirchen: no entendré mai perquè la majoria de la gent festeja l'arribada de l'any nou, o l'acomiadament del vell. En el segon cas, si el període ha anat malament, el futur no és garantia de que les coses millorin. Per tant, reserves. I en el primer supòsit, tampoc ho arribo a comprendre, si ja ho hem viscut altres vegades. Clar, és raonable si s'és massa jove (i la joia és fruit de la inexperiència) o massa vell (i, llavors, el que es celebra ja no és l'any, sinó que s'ha passat un dia més).

Bé, és igual. Començarem l'any tal i com van deixar l'altre, amb el nostre amic Gil de Biedma i els seus Píos deseos al empezar el año:

Pasada ya la cumbre de la vida,
justo del otro lado, yo contemplo
un paisaje no exento de belleza en los días de sol, pero en invierno hinóspito.
Aquí sería dulce levantar la casa
que en otros climas no necesité,
aprendiendo a ser casto y a estar solo.
Un orden de vivir, es la sabiduría.
Y qué estremecimiento,
purificado, me recorrería
mientras atiendo al mundo
de otro modo mejor, menos intenso,
y medito a las horas tranquilas de la noche,
cuando el tiempo convida a los estudios nobles,
el severo discurso de las ideologías
-o la advertencia de las constelaciones
en la bóveda azul...
Aunque el placer del pensamiento abstracto
es lo mismo que todos los placeres:
reino de juventud.

Resolució

2008-12-31T10:04:00.012+01:00

Ara que acaba l'any, avui precisament, el millor acomiadament és prendre serioses determinacions en les nostres vides. Bé, tampoc n'hi ha per tant, no sigui que ens marquem el propòsit d'aprofundir i ampliar la teoria -poso per cas- de les supercordes i acabem al llarg del temps dirimint entre la Baretta 9mm a la boca o llençar-se a la via a l'estació dels FGC de Sant Cugat (millor la pistola, només de pensar el soroll, com de branques trencades, que fan els ossos quan passen les rodes -m'ho han explicat, és així- se li van a un les ganes de fer aquestes coses).

Millor marcar-se objectius més difussos i generals. Sempre cal prometre coses que saps amb certesa absoluta que mai podràs complir. Bé, voldria acabar l'any recordant una composició d'un dels meus poetes preferits, Jaime Gil de Biedma. Un poema agridolç, com el conegut plat xinès fet amb porc, com la vida, com l'existència.

Resolución de ser feliz
por encima de todo, contra todos
y contra mí, de nuevo
-por encima de todo, ser feliz-
vuelvo a tomar esa resolución.

Pero más que el propósito de enmienda
dura el dolor del corazón.

El millor de que el Nadal acabi...

2008-12-30T17:48:00.004+01:00

.... és sens dubte que ja no haurem de suportar nens i nenes recitant nadales damunt d'una cadira ni rebre targetes de felicitació amb versos de Miquel, Martí i Pol (i poso coma entre nom i cognom de manera conscient, com si de tres persones en una es tractés, perquè la seva immerescuda fama i la seva exagerada -per altíssima- posició en l'Olímp de la Literatura Catalana és un misteri Trinitari).

Erupció musical

2008-12-30T11:32:00.005+01:00

Vull inaugurar una nova secció dedicada a mostrar lliçons visuals de guitarra. No tinc ni puta idea de com es toca aquest artefacte musical, però m'ho passo bomba visualitzant les guitar lessons i "hautupleys" dels meus "riffs" i solos preferits.

Si et vols comprar una guitarra intentaràs impressionar el botiguer tocant el solo d'Stairway to Heaven, sobretot si estàs més enllà dels 40 anys. Però si el que realment vols és que et faci un 20 per cent

de descompte en la teva nova Kramer, no tindràs cap altre remei que tocar-li Eruption de Eddie Van Halen.

La de la imatge és una de les habituals guitarres d'EVH, de la que van sortir peces com aquesta, una fenomenal erupció musical que pots trobar al primer disc de la banda nordamericana de l'any 1978. Tot el virtuosisme de l'holandès més famós després de Johan Cruyff, queda palès en aquest tema, on entre d'altres coses hom pot apreciar un incipient domini del tapping, tècnica de la que Van Halen n'és un dels principals impulsors i desenvolupadors.

Penjo aquí la primera de les cinc parts del vídeo-lliçó de com tocar Eruption. Realment fins la segona part no s'entra en matèria. Aquesta primera, el professor toca la peça (dura al voltant del minut) i explica certs detalls personals i tècnics, sobre la guitarra, l'amplificador, pedal, etc. La resta de vídeos es poden trobar fàcilment a la pàgina de vídeos per internet més famosa de la xarxa, clar. El professor és estadounidenc, però s'entèn perfectament, jo no en sé, d'anglès, i "pillo" el noranta per cent. A gaudir!

Feliç any, Brett Favre

2008-12-29T13:35:00.013+01:00

S'ha acabat la temporada regular a la NFL i el panorama que es presenta en el camí cap a la 43a Superbowl de Tampa Bay és d'incertesa. Sobre el paper, els actuals campions, els Giants de Nova York parteixen com a principals candidats per la victòria, però atenció amb els Colts d'Indianàpolis, amb un Payton Manning en gran forma (no seria agosarat pensar en una final que enfrontés els germans Manning, amb permís de Titans, Steelers i, atenció!, els Dolphins de Miami).

Miami ha estat una de les notes positives d'aquesta temporada. Han aconseguit, després d'uns quants anys de sequera, entrar als play offs i, a més, ser campions de la seva divisió, davant de Patriots i Jets. Amb un joc d'atac molt imaginatiu, amb un assortit de "motions" i "wildcats" que fan la vida molt complicada a qualsevol defensa, l'equip de Florida ha passat d'un record negatiu d'1-15 la passada temporada a un 11-5 que els ha col·locat al capdavant de la AFC East i deixen sense play offs als Patriots que no entren tot i tenir un 11-5!! El que més m'agrada dels dofins són els seus WR, Ginn especialment, i el TE Fassano (qui ho hauria de dir, menjant-se els mocs a Dallas l'any passat), sense oblidar l'especialista en "sacks" Joey Porter. Sens dubte la desfeta dels Patriots ha estat una de les decepcions de l'any, però justificable si mirem la llista de lesions, amb el seu QB Tom Brady a l'infermeria des del principi de temporada.
Lluny queda el 16-0 de l'any passat, rècord de la NFL. Tot i que les lesions han marcat el modus vivendi del Patriots i encara que Cassel ha estat un bon recanvi de Brady, crec que ha pesat més en l'anim de l'equip, la derrota inesperada a la Superbowl davant dels Giants de Eli Manning, Burress, etc.

Ahir vam assistir al potser darrer partit del mític Brett Favre. La desfeta dels Jets contra Miami (17-24) els va deixar fora. . Bé, de fet si haguéssin guanyat estaven fora, els Ravens de Baltimore van fer la seva feina que era guanyar. Curiosament el QB de Miami, Chad Pennington, s'enfrontava en un partit decissiu contra el seu ex equip d'on va sortir per la porta del darrera precisament per l'arribada de Favre (vaja que el partit tenia aquella part d'enfrontament d'egos que tan agrada als americans). Després de 18 temporades i a punt de fer els 40 ja li toca a Favre penjar el casc. Jo crec que havia d'haver plegat l'any passat a Green Bay, el seu equip de sempre i amb el que ha aconseguit tot. Més que res, pel rotllo romàntic que té l'esport. És com Michael Jordan fent el tonto als Wizards de Washington. Però bé, segurament el d'ahir va ser la darrera aparició de Favre. A més, en un intent per mig arreglar una cagada seva (intercepció i TD de Marling) va acabar amb l'espatlla força trinxada. Feliç any nou, Brett.

Per resumir aquesta temporada una mica boja, el més positiu per mi ha estat el joc alegre de Miami, la consistència dels Titans de Tennessee, el "retorn" de Kurt Warner i la qualitat del QB dels Ravens, Joe Flacco. I el pitjor: el 0-16 dels Lions de Detroit, els Chargers i els Eagles, encara que s'hagin "colat" als play off, i la pèsima temporada de Cowboys, Jaguars i Saints.

I ara els play off. Esperem a veure que surt d'aquesta primera ronda. Alguns pronòstics per la Superbowl (passada la primera ronda faré una aposta ferma):
El lògic: Giants vs Titans o Giants vs Colts
El sentimental: Arizona vs Dolphins o Panthers vs Ravens
l'Inesperat: Atlanta vs Chargers

No patiu, serà un Giants vs Colts. "Fijo".

Bon Nadal

2008-12-23T00:05:00.001+01:00

Com es feliciten les festes? Amb nadales com aquesta.

Bon Nadal a tothom!

Hivern a Can Catafal

2008-12-21T15:08:00.001+01:00

Els dies d'hivern assolejats condueixen a engany: són molt més freds del que hom pot semblar. Tanmateix, què fer si t'has aixecat d'hora i no hi ha res pendent? Agafa la bici, home! Abriga't i surt. Com que tampoc estan les forces per a grans recorreguts, la proposta és una agradable passejada amb el paratge de Can Catafal, entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall, com a punt de retorn.

Alguna vegada he sentit algú referir-se a l'indret com "el Catafau", però dóno fe de que qui ho diu és més de poble que un niu de cigonya. Sort tenim de pertànyer a les tribus urbanes!!!

Bé, per tal de fixar un punt de referència per qui pugui estar interessat, marcaré la sortida des del camí del riu Ripoll, a l'alçada del Molí de l'Amat. No hi ha recorregut més transistat per ciclistes que aquest, o sigui que és difícil perdre's. El recorregut total fa uns 40 quilòmetres i és aquest:

Un recorregut poc exigent, amb només un parell d'ascensions relativament importants, el coll de Canyelles i la pujada final per Ribatallada.

Com que fa fred, la primera pujadeta, passat el Molí de l'Amat, per anar a buscar el camí cap a l'aeròdrom de Togores va bé per escalfar cames....

... i fer una ullada a aquest cutre skyline.

Durant el trajecte, la muntanya de Sant Llorenç apareix com una constant.

Camí de Castellar, a la dreta hi ha l'aeròdrom.

I went down to the crossroads, fell down on my knees. I went down to the crossroads, fell down on my knees. Asked the Lord above for mercy, "Save me if you please."

Ja estic a Castellar. En aquesta banda del poble, encara hi ha algunes explotacions agrícoles a ple rendiment. Segurament, les mongetes del ganxet que mengeu de tant en tant provenen d'algun conreu de Castellar.

La font dels Gossos (bé així he sentit que li diu aquest amic meu de poble) a mig camí d'ascensió cap el coll de Canyelles. Per cert, casualment, a la fotografia apareix un ciclista que sempre me'l trobo per aquests camins. Va sol, com jo, i tot i que deu estar més enllà dels 50, està molt fort.

El serrat de Guardiola, el punt més alt (uns 650 m). Quina foto més dolenta... disculpes.

Encara queden cireretes d'arboç.

I per fi, el paratge de Can Catafal

Ep! i tots aquests, d'on han sortit???

De tornada, un antic graner que estan restaurant. Des d'aquest punt es pot anar a diferents llocs, segons el camí que es prengui: Gallifa, Sant Sebastià de Montmajor, Sant Llorenç, etc.

Els Tres Pins (encara que jo veig un de gran) marca el descens cap el Coll de Canyelles i d'es d'allà la baixada cap a Castellar, des d'on s'agafa el camí que segueix el riu fins a Sabadell.

Pas inundable del riu. He fet la foto després de creuar-hi, era l'única forma de que sortís bé, perquè a la banda contrària donava tot el sol de cara. En el moment de disparar creuava un ciclista, circumstància que serveix per veure que el pas no té gens de fondària, tot i que ho sembla.

Després de baixar seguint el curs del riu, entre horts i granjes, cal pujar pel torrent amb la famosa Font de Ribatallada (la temperatura al torrent era gèlida, segurament sota zero). A l'estiu és un lloc molt fresc i agradable per estar-s'hi. Recordo que de petit venia a jugar per aquí. L'aigua té fama però jo prefereixo l'envasada.

Una catifa de fulles fa la pujada cap el Bosc de Can Deu més agradable. El darrer tram del torrent és força dur, però curt. Vaja, que quan comences a sentir mal de cames, s'ha acabat la pujada.

Ja he arribat a Sant Julià d'Altura, el temple dels pixapins i amants de les barbacoes.

Dos quilòmetres i mig de carril bici i s'ha acabat el passeig

Mentrestant, ballem

2008-12-18T19:58:00.007+01:00

Com deia Lévi-Strauss, el món es va crear sense l'home i, afortunadament afegiria jo, desapareixerà sense ell. Però mentrestant arriba el dia, ballem, ballem. Com ha fet el Matt, voltar durant 14 mesos per tot arreu i ballar, sol o acompanyat.

Que ningú pensi que a través d'aquest vídeo que ara mateix enganxo estic enviant cap missatge, seria com llençar al mar un SOS en una ampolla, oi que queda clar? Que cadascú s'ho prengui com vulgui. El millor del clip és que el pots veure mil vegades que sempre trobaràs algun paio/paia amb una dansa peculiar. Per exemple, no us perdeu el noi irlandès de la dreta, ni el suec.

Where the Hell is Matt? (2008) from Matthew Harding on Vimeo.

La Mola

2008-12-17T11:20:00.003+01:00

Com cada any, quan s'acosta el Nadal, un grup de companys i companyes de la feina -i alguns amics més- fem una "peregrinació" al cim de la muntanya de Sant Llorenç de Munt, la Mola i dinem al restaurant de l'antic monestir. Aquest any, sigui per malaltia d'alguns, sigui perquè el temps ha frenat a d'altres, hem pujat 10 valents.

L'excursió és realment inofensiva. Sortim de l'aparcament de Can Pobla i seguim el camí del Monjos, que ens porta directament al cim. L'objectiu no és fer alpinisme, sinó caminar per fer entrar la gana i passar una bona estona al voltant de la taula. Aquest és el recorregut:

Mostra un mapa més gran

El passeig es fa aproximadament en 40 minuts. Aquest any no vam coincidir, durant la pujada, amb els ases que carreguen i transporten els queviures des de Matadepera fins el restaurant.

Preparant-nos per l'ascensió

El temps era fred, però el cel es va mantenir seré i no ens vam mullar

I Montserrat emergeix d'entre la bromera....

Un dels molts pessebres que hom pot trobar pel camí. Aquest l'han fet amb ninos de plastilina

Apa, ja hi hem arribat!!! (al fons, llàstima, no es veu amb claredat, els Pirineus nevats)

D'esquerra a dreta: la Bego, el Pere, l'Alfons, la Maria, l'Ignasi, el Joan B, la Sònia, el Pep Molins, el Josep...

...i, vingut directament de Cuba, el nostre amic Añejo 12 años.

Me han robao la mountain bike

2008-12-16T00:30:00.002+01:00

Ara que parlava de la meva bicicleta i del "cariño" que li tinc -per les peles que val, si més no- m'he recordat d'una cançò molt divertida del gran Sergio Makaroff i que us pot ajudar a entendre aquest sentiment quasi animista que sentim alguns per aquest mitjà de transport.

Bici nova

2008-12-16T00:15:00.003+01:00

Després d'uns dies de tensa espera (la pluja, la feina) sense poder estrenar la bicicleta nova, dissabte passat vaig provar-la. No va ser una sortida llarga, 25 km a tot estirar, però vaig rodar per un recorregut força variat. La veritat és que estic molt satisfet.

Després de gairebé deu anys pedalant a lloms d'una Bianchi he fet un salt tecnològic i m'he passat a la competència nordamericana, amb una Specialized Stumpjumper HT Expert Carbon (buf, mola el nom, ei?) del catàleg 2008, gràcies a una oferta interessant de Bicicletes Escapa. La bici és exactament igual que aquesta:

No sóc gens exigent en qüestions de material, així que tampoc em dedico a analitzar els pros i els contres d'aquesta o d'aquella bici. Comparada amb la meva Bianchi de tota la vida, aquesta em va sorprendre per la seva lleugeresa. És el que té el carboni i una suspensió davantera (FOX RL series) gens aparatosa. Això és un avantatge a les pujades i a la vegada et fa més fàcil dominar-la en terrenys complicats, girs i baixades amb ferm irregular, tot i que em va costar adaptar-me a un manillar un pèl llarg pel meu gust. Però en definitiva, la hostia, vamos.

Un altre aspecte a comentar són els frens de disc, una avid hidràulics Juicy Ultimate 7, que deuen ser la llet, si hem de creure la pagina web del grup Sram. Poc interès té el que pugui dir jo, ja que en aquesta primera presa de contacte vaig provar per primer cop uns frens d'aquest tipus. De tota manera els vaig trobar molt suaus, gens "nerviosos", amb una frenada progressiva, ideals per a baixadors covards com un servidor.

I el millor de tot, el canvi, el Sram X-0, el pata negra d'aquesta casa, del tipus XTR de Shimano, vaja. Tot i les trapelleries a les que el vaig sotmetre, la seva resposta va ser contundent i ràpida, sense salts. Bé, tampoc tinc gaire credibilitat, tota la que pugui donar l'ús d'un LX.

Ara, el que toca, és no engreixar-me aquest Nadal i tornar a fer uns 200 km setmanals per volar!! Bé, com a homenatge i sentit epitafi a la meva perla turquesa, filla del gran Eduardo Bianchi, aquí us deixo aquesta foto, coronant el Mont Rodon (Matadepera).

El Sol brilla!!!

2008-12-15T23:26:00.009+01:00

D'alguna manera havia de començar a omplir aquest bloc. Com que no estic per gaires històries, empraré el recurs d'explicar el perquè d'aquest nom tan estrany. La haka és un ball tradicional maorí, utilitzat per a diferents celebracions socials, tot i que s'acostuma a relacionar amb rituals bèl·lics. L'anomenada Ka Mate és una de les més conegudes. Com que m'agrada el rugbi (els All Blacks neozelandesos ballen i canten la haka abans dels partits) i -per què negar-ho?- com que el nom que volia posar inicialment ja estava agafat, vaig decidir-me per aquest "haka ka mate".

La cançoneta ve a dir, més o menys, el següent: "Moro! visc! Heus aquí l'Home Pelut [en maorí pelut = valent] que va fer brillar el Sol. Un pas cap amunt! i un altre! i un altre! El Sol brilla!!!

Tal com entenc jo la vida, tal com la veig, la cançò ja em va bé. És una proclama vital i vitalista. Molt simple i ruda, però completa.

Doncs bé, ja està explicat. Durant aquests primers dies aniré fent retocs i millores. I l'aniré omplint amb coses que m'interessen. Espero que us agradi.