Res no canvia (sense parar)

Però en el fons, no deixem de ser petites peces d'un trencaclosques gegant. I mai estem de més.

Alguns, formem part del perímetre, amb algun cantó recte que ens delata. Se sap on hem d'anar però costa saber el lloc exacte, perquè distingir una peça d'una altra, a simple vista, no és fàcil, ja que normalment tenim la funció de construir el paisatge de fons; ara, un cel ben blau del Pirineu; ara, còdols del llit d'un riu africà; ara, la gespa d'un prat suís. D'altres són peces evidents, fàcils d'identificar, formen part dels elements centrals, dels objectes claus. Sovint, però, et trobes amb alguna peça que aparentment mostra clarament la part d'un objecte, d'una persona, d'un animal i penses que per força ha de col·locar-se en un lloc concret. I com és de sorprenent que tot i l'evidència no hi ha manera de què la peça encaixi enlloc...

I ara el dies ja són més llargs. I d'aquí poc caldrà obrir la finestra per dormir ben fresc. I com és d'agradable tapar-se amb els llençols, de matinada, quan la brisa del bosc t'envolta i se t'enganxa a la pell, al moll dels ossos, a les plantes dels peus. Passejes pel camp i tot floreix. Els ametllers, no, perquè sempre s'avancen, impacients. Ara el blat està pujant, uniformement, arrenglerades les espigues com un exèrcit de soldats ben disciplinats, un mar de marcialitat, salpicat de tant en tant per l'anàrquica bellesa vermella dels badabadocs. Si és que tot ha de tenir un contrapunt.

Però, no badis, pagès, no queda gaire per començar a sembrar i fer crèixer les mongeteres, que en Jack espera, ara que el gegant dorm, per endur-se l'arpa màgica i la gallina dels ous d'or, i poder viure feliç amb la seva mare. I els girasols ja hi tornen a buscar el Sol i criden: Whiti te ra!

Sí, tot creix i tot torna, però res no canvia. I qui neix idiota, idiota morirà. I amb una mica d'esforç, dissimularà davant tothom, n'aprendrà, però canviar...

I què bonic que és veure com els fills creixen, què divertits als 3, als 7, als 10 anys i què guapo i que alt que està i els anys passen i de tanta felicitat no ens preparem per la primera decepció. Perquè, ah, mentre juguem cofois a ser Prometeus, no ens adonem de que tard o d'hora el fetge pagarà la nostra gosadia.

Tan veritat com que cada any n'hi ha que marxen i n'hi ha que apareixen. I ara ja fa temps que la Manolita ha marxat a la foscor d'on venim, però encara sona al meu cap la seva veu dient-me, gairebé excusant-se, com m'estimava, que al poc ja apareix a escena un altre o una altra i ens enlluerna com un llumí encès en una habitació a les fosques, i no parem atenció, ni un segon, en que tal com s'encén, s'apagarà i tot tornarà, com deia el poeta, a l'obscuritat d'on provenim i que estimem més a que a la flama que il·lumina el món i les coses.

I tot es regenera, i el rentaplats torna a estar ple, i sempre hi ha roba per planxar i després d'un llibre ve un altre, però llegir, llegir sempre és el mateix. I apareix un nou dia, de la mà del Sol, per comprovar que res era igual que ahir però que és necessari perquè tot continuï igual.