Excursionisme per a "pixapins" (III): Per la vall d'Incles als llacs dels Juclars

Reprenem la sèrie de rutes per a excursionistes que no volen complicar-se la vida. A la que porti unes quantes estic per editar una guia. Algú o alguna pot pensar "bé, per a pixapins potser fins i tot són un xic massa". Potser sí, però si les puc fer jo, no han de resultar més dures que una tranquila passejada pel parc.

Una de les valls més boniques d'Andorra és sens dubte la Vall d'Incles, entre Soldeu i Pas de la Casa. S'accedeix des de la carretera principal que porta a Soldeu. Just abans d'arribar-hi, hi ha un desviament indicat que ens endinsa a la vall per una carretera asfaltada, però estreta, el que fa que s'hagi d'anar amb precaució i cedir el pas als vehicles que vinguin de cara. La carretera finalitza al Pont de la Baladosa. Des d'allà comença aquesta excursió fins als llacs dels Juclars. Són 4,2 quilòmetres d'ascensió, fins als 2.300 metres d'alçada, salvant un desnivell aproximat de 600 metres. El sender està ben marcat i transcorre paral·lel al riu Juclar (evidentment). Tret dels primers 400 metres, una pista ampla i pedregosa, el terreny és rocós i en alguns tram cal grimpar una mica.

Una panoràmica a vista d'ocell i una altra en tres dimensions del recorregut. La frontera amb França està molt propera.

L'ascensió s'inicia des de la zona d'aparcament del Pont de la Baladosa -punt des d'on surten d'altres rutes interessants- per una pista força ampla i practicable, fins arribar al pontet de pedra que travessa el riu. Des d'allà el camí s'estreta i comença a endurir-se una mica:

El paisatge és el típic pirenenc, amb vegetació de muntanya i petits salts d'aigua. A partir dels 2.000 metres, la cosa canvia i la muntanya apareix més "pelada".

A mig camí cal travessar un pont de fusta per salvar el salt del riu. Des d'allà l'ascensió canvia de paisatge, més abrupte i sense arbres. Un pla humit i rocós anuncia la proximitat dels llacs.

Encara es conserva una petita glacera d'aproximadament un metre de gruix. Segurament es mantindrà fins l'arribada de les primeres neus.

Ja hi som!! L'Estany Primer és un dels més grans del país. El refugi queda uns metres més enllà.

Passat el refugi el camí segueix per la dreta de l'Estany Primer per arribar en forta pujada a l'Estany segon. Des d'allà el sender continua per ascendir als pics que envolten els llacs, com el majestuós pic d'Escobes. És un pas natural cap a França, ple de rutes a fer.

De tornada cap el refugi - ara més aviat un hotelet, que aquests andorrans no s'estan de res- no hi ha cosa millor que un bon esmorzar. Què contents ens posem els pixapins al voltant d'una taula!!!

I ara toca baixar. Per pujar hem trigat un parell d'hores. En menys d'hora i mitja hi serem al punt de partida.

Cada dos anys fem aquesta pujadeta. El Guillem ja l'ha pujada amb 5, 7 i 9 anys. Això comença a ser tota una tradició, com les coques per Sant Joan.