Mata de jonc

"Eh! nano! vine aquí!" I d'entre els arbustos va sortir el meu cos llefiscós, prim, quasi transparent, com un paper de fumar. "Mossega aquí, ben fort!", va dir el meu pare. Certa excitació es va apoderar de mi: què era aquella boleta menuda quasi partida per la meitat, grisa, sense brill, com els ulls d'un peix? "És un plom", va dir en Pablo, un company del pare que l'ha palmat fa poc, "així podrem donar profunditat i l'esquer es farà més visible". Dit i fet, vaig apretar la boleta entre els queixals i em va deixar un regust greixós a la boca, com quan menges xocolata i la saliva roman espesa durant un bon temps. El meu pare me la va prendre i va assegurar-se que la llinya de nylon havia quedat ben fixat. Ell no en tenia de dents al maxil·lar superior [defecte doblement dissimulat pel seu sempitern bigoti i per una lleugera atròfia del llavi que he heredat i que no deixa veure la dentadura quan parla ni, fins i tot, somrius]: se'ls va deixar de jovenet, al riu, en un salt des del pont del poble mal calculat. En Pablo sí que en tenia, de dents, però postissos. La meva col·laboració, doncs, era evident.

A mi, pescar, no m'agradava gens. Aquells dissabtes d'estiu a la recerca de la carpa no eren gens agradables. Per què? L'aigua em feia, i em fa, por. Encara avui, quan travesso un riu durant una excursió, l'olor sufocant de l'aigua corrent, de verneda, llenties i joncs podrits em provoca un malestar semblant a quan algú envaeix el teu teòric espai vital a l'autobús. Així que, quan arribàvem a la zona escollida, després d'ajudar a descarregar del cotxe els aparells de pesca, l'esmorzar i el que convingués, no em faltava temps per perdre'm entre les herbes altes, amb el meu germà, per jugar a qualsevol cosa.

Una vegada instal·lats sota un pollancre enorme que ens protegia del sol i de la calor, la mare va preparar l'esmorzar: pa amb fuet, un tomàquet amanit i una llauna d'espàrrecs. No crec que la felicitat sigui un valor que pugui mesurar-se ni quantificar-la amb un sistema convencional, però es fa difícil trobar major concentració d'aquest sentiment que en el fet de mastegar una llesca de pa cruixent assegut en un tronc, un matí radiant, a l'ombra fresca d'un arbre, sota una cúpula celeste turquesa, sense cap altre soroll que el xiulet compassat dels ocells.

I el meu pare, "on creus que vas? Va, porta'm uns quants cucs, i que siguin ben grossos!". Els cucs són una part essencial de l'esquer. Clava un ben viu amb un tros de patata ben cuita i crearàs un àpat irresistible per a qualsevol bitxo amb aletes i escates. Vaig buscar un branquilló ben forti resistent i a la vora de l'aigua el vaig clavar al terra fangós. Amb mans expertes, vaig començar a batre el terra amb moviments circulars per esmicolar el terra i aconseguir certa fondària. Això fa que els cucs, amagats uns quants centímetres de la superfície, comencin a aparèixer. Vaig repetir el procés quatre o cinc vegades fins omplir la llauna d'espàrrecs de l'esmorzar amb una dotzena llarga d'anèl·lids frescos que es recargolaven en si mateixos. Orgullós, vaig presentar-me davant del pare i en Pablo amb els botí. Aquest últim va agafar-ne un i el va clavar sense recança a l'ham. Després, la patata cuita. La pobre bestioleta encara accentuava més el seu característic recargolament. Desconsolat, en silenci, em vaig acomiadar del malaurat animal, demanant-li perdó per haver col·laborat a la seva fi. "Aparta, noi", va dir en Pablo. Va aixecar la canya i amb destresa va girar-la cap el riu, tot deixant córrer el rodet. Un llançament perfecte. La pesca havia començat.

I què n'és, d'avorrit, pescar!! Poden passar hores sense ocórrer res. El temps, quina dimensió més estranya. Un minut pot ser etern i una vida un bri. Sempre he admirat aquest empeny humà per mesurar, dividir i classificar el temps. Hores, minuts, segons, dècimes, centèsimes de segon... Podríem fer particions infinites d'un segon, i, tanmateix, no deixaria de ser un concepte discret i a la vegada inseparable de la continuïtat. Quina incongruència, un hic stans del nunc stans. I pescar pot ser un nunc piscis per molt de temps que hi dediquem.

Aquests matins estivals me'ls passava jugant. Un jonc, era una espasa i un om un castell inexpugnable. Però aquell matí concretament en Pablo em va cridar i em va dir: "Avui pescaràs". Dues paraules, que van resonar com dos tirs al cap. Adéu, espasa, castell i amagatalls. Adéu, matí, adéu, temps. Podia negar-me? No. Podia negar-se Artur a treure Excalibur del roc que l'atenallava? Podia Ahab abandonar la seva obsessió vengativa contra la balena blanca i capgirar així el seu destí fatal? "Avui pescaràs" significava "avui ja ets un dels nostres" o, pitjor, "no pots negar-te a ser de la nostra società, no ens defraudaràs, veritat?". Així que, a contracor, vaig agafar la canya que en Pablo em va oferir. "Té, agafa esquer. Ja saps què has de fer, ens has vist milers de vegades. Busca un bon lloc i fes. Recorda, tira suau, deixa anar el fil i recull lentament".

Vaig distanciar-me uns quants metres, riu amunt. No va costar-me gaire trobar un clar entre els canyissars, un petit espai de terra, però suficient, cobert de palla de joncs secs. El jonc, el símbol més clar de que "la unió fa la força", com la paràbola de Ramon Muntaner que ens van fer aprendre a l'escola:

I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà."

I vet aquí que per primera i última vegada vaig fer alguna cosa semblant a pescar. El primer pas va ser el més delicat: clavar el cuc i la patata a l'ham. La resta va ser repetir el que havia vist tantes i tantes vegades. Deixar anar i recollir, deixar anar i recollir. I a força d'anar repetint, el temps s'anava esmicolant en trossets d'insuportable eternitat. Avorrit, plantat enmig de canyes i joncs, amb el sol de migdia castigant, implacable, el meu clatell, els meus pensaments escapaven del meu treball feixuc i em permetien fugir del sopor i la calor, com la corda que el convicte deixar anar per la finestra de la seva cel·la cap a la llibertat del camp obert. Ara marxaven amb el grup d'ànecs que, en formació, volaven baix riu avall. Ara es capbussaven amb el gripau per refrescar la pell. Ara esdevenien ales del cavallet de la mort, atrafegat, a tocar de l'aigua, com qui busca un objecte perdut a la sorra de la platja.

I de sobte, hic piscis! Alguna cosa, allà al fons del riu, tivaba del fil amb força. La canya es va corbar i una tremolor brusca feia que l'aparell no parés quiet entre les mans. Les cames trontollaven. Les deia "quietes!" i em responien "cap a l'aigua". Presa dels nervis intentava l'impossible per recular i controlar la canya. Llavors, vaig pensar en el pare i en el Pablo, vaig imaginar les seves cares orgulloses davant del meu primer trofeu i tot repetint-me a mi mateix "mata de jonc! mata de jonc!" vaig fer força amb els braços, les cames, els ronyons i no vaig parar fins treure de l'aigua un enorme barb de, pel cap baix, dos quilos i mig.

El bitxo, una massa marronosa i lluenta no deixava de cuejar, penjat de l'ham, salpicant fastigoses gotes d'aigua i fang. Vaig intentar agafar-lo i va sortir de la meva mà com una pastilla de sabó. Em va deixar al palmell un moc fred, desagradable. El vaig deixar a terra. Semblava una tira de cansalada fregint-se a la paella, palpitant desaforadament. Vaig posar-li la mà a sobre i es va calmar. No sense esforços vaig treure-li l'ham i, ben agafat, me'l vaig acostar per observar aquella criatura llefiscosa. Panteixava, com un moribund de càncer de pulmó, obrint la boca per apaivagar l'ofec. Els seus ulls semblaven de nina barata, de vidre opac, sense vida, sense llum. I, tanmateix, semblava que observaven el meu rostre amb cert menysteniment, amb odi, fins i tot. Vaig ajupir-me cap a l'aigua i el vaig ficar al riu. Vaig deixar anar la mà i va marxar, tranquil·lament, serpentejant. I el vaig perdre de vista.

Quan em vaig incorporar, un saltamartí va volar cap a la meva espatlla esquerra. Sentia els ganxos de les potetes aferrant-se als fils de la samarreta. Vaig notar a la cama dreta un formigueig: era un insecte pal del color pallís dels joncs secs que pujava amenaçadorament cuixa amunt. Una merla va passar tant a ran del cap que de la sorpresa em va fer caure de cul. No, no era benvingut allà, en aquel rebeig del riu.

Vaig marxar corrent.