Una treva

Avui fa una setmana que dormo com un angelet. Vaig al llit i no existeixo fins que sona el despertador. Ja m'ha passat en alguna altra ocasió. Per tant, sóc conscient, que les nits de vetlla tornaran. La cabrona divinitat que va condemnar-me en aquesta vida a la búsqueda infructuosa de Morfeu, fill d'Hipnos, de tant en tant em concedeix una treva. Potser al principi, acabats aquests armisticis esporàdics, em sublevava, frustrat, contra els seus capricis i intentava posar remei a allò que no té. Ara, passats els anys, aquests períodes els accepto amb la il·lusió dels regals inesperats.

Així que, mentrestant Charlie no torni, a guadir.

I quan vingui, estaré preparat.

[Quan no es donen les condicions idònies per a què un fet es produeixi per telepatia, d'allò en diem "casualitat": el Guillem havia d'escollir una poesia i aprendre-se-la per la classe de català. Coneixedor del meu "amor" per Martí i Pol, va gastar-me la broma d'escollir uns versos de l'osonec. Però, al final, va escollir un poema de Salvador Espriu, ja que, per raons que no venen al cas, hi ha certa vinculació casual amb l'escriptor "sinerenc"].

JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR

Avui el cel

és ja només

ofec, buidor,

ploguda nit

al mar, al camp,

dolenta mà.

Com que no puc

mai més dormir,

faig del meu llit

por de presó.

A poc a poc,

com un aflor

sense perfum,

sense color,

creix, de l'arrel

del pensament,

l'última mort.

Dalt, al teulat,

urpes de gat

esqueixen llargs

drapots del glaç

del sentiment.

N'estic content

i veig el fum

de l'extingit

ram del neguit

de llibertat.

Indiferent

al temps, el vent

de zenc, mesell,

em bat, penell,

rovell enllà

del brut llindar

d'un moll dolor.

Negat al plor,

al plany, al crit,

estès al llit,

malalt, romput,

venut, vençut,

perdut, obsés

de mi, diré

-asprosa fam

d'un àvid clam-

que no podré

mai més dormir.