Cinc a Guanta

La imagineria popular vallesana atorga al bosc de Guanta, entre Sentmenat i Castellar del Vallès, un hàlit màgic i misteriós, sigui per la seva frondositat, sigui per l'indret privilegiat on se situa el seu castell, sigui pels salts d'aigua que l'orografia abrupta ha obert capritxosament. Per tant, i especialment a l'hivern, acostar-s'hi en bicicleta és tot un regal per la vista i l'esperit (i per l'esmorzar que es pot fer en arribar-hi)

Ja feia alguns mesos que volia compartir aquesta ruta, aprofitant que vaig fer-la amb la Txell i la Magdala, dues fora de sèrie devora quilòmetres. Però vaig oblidar-me la càmera i ja no tenia gràcia. Ara fa uns dies, i aprofitant que, després de molt temps, uns quants amics hem aconseguit reunir-nos, hi he tornat i, -aquest cop, sí- no m'he oblidat la càmera, tot i que la qualitat és la que és.

El trajecte des de Sabadell fns al castell de Guanta és aproximadament d'uns 35 quilòmetres, entre anar i tornar. Tot i no ser una sortida dura, tampoc és un passeig plàcid. Fins i tot té trams amb baixades emocionants i divertides i una única dificultat ascendent, els darrers tres quilòmetres fins el punt d'arribada.

Per si algú o alguna es vol fer una idea del trajecte, aquí deixo el traçat, amb sortida i arribada des del pont de la Salut de Sabadell.

Des del camí que surt del Ripoll, just sota del pont de la Salut, el Manolo, el Jordi, el José Antonio, el Domingo i un servidor hem salvat el talús de la marge dreta pujant pel camí del riu Tort fins enllaçar amb la pista que porta a l'ermita de Togores. Des d'allà, hem baixat fins creuar el riu Tort i hem pujat a la serra de Sant Iscle, per agafar l'antic camí ral que enllaçava Sabadell amb Castellar. Hem optat passar per aquest indret en comptes de fer-ho abans pel camí que baixa per la Torre del Canonge i puja en forta pendent fins al camí ral, o de la Salut, perquè amb les darreres pluges era de preveure trobar-nos un fangar emprenyador.

Des de qualsevol punt de la comarca, la Mola es visible. Sembla l'Himalaia, però a dures penes supera els mil metres. Aquesta vista és la que es té camí de Togores:

Una vegada hem pujat al camí ral ens aproximem per aquesta pista fins una alzina enorme i centenària, que els castellarencs anomenen de Can Quer o alzina de les Bruixes:

És un bon punt per fer una aturada i descansar una estona.

Els quatre valents a qui he acompanyat, desafiant el fred i la humitat:

No sóc gaire amant d'aparèixer retratat. Però amb aquests companys era obligat fer-se la foto de rigor:

A l'alzina de Can Quer, deixem el camí ral i agafem el camí de la dreta que descendeix fins a Sentmenat. Travessem una zona d'horta i arribem a la carretera entre Castellar i Sentmenat. No cal entrar a la població ja que creuant la carretera anem a prendre la pista que puja fins el castell de Guanta, travessant l'urbanització Can Vinyals. Si haguéssim anat fins a Sentmenat hagué fet la compra d'alguns embotits a Cal Miquel, una de les millors xarcuteries del país.

Els darrers tres quilòmetres són en pujada per una pista ampla i en bon estat. De fet, el percentatge més alt és el primer tram. Després la cosa se suavitza. A meitat de camí, el conjunt del Castell ja es divisa:

En aquesta imatge es distingeix el salt d'aigua.

Una vegada arribats al castell, què millor manera de passar el fred que amb un bon esmorzar. I aquí estem a meitat del millor que sabem fer, conversar al voltant d'una taula.

Per tornar hem pres el camí que porta a Can Motllor i Castellar del Vallès i des d'allà hem baixat al riu per agafar el camí fins a Sabadell (tot i que en Domingo ha hagut de tirar per la carretera, per una avaria). Des del Castell de Guanta hi ha d'altres opcions per continuar fent ruta i amb major grau de duresa. Un de les opcions és continuar per la pista, passant el Castell i pujar fins a prendre un corriol que, bicicleta a coll, enllaça amb la pista que puja al Pic del Vent, tocant el Farell, i amb unes vistes de la comarca, del mar i del Pirineu espectaculars. Si algú o alguna es pregunta perquè es diu el Pic del Vent, ja s'ho pot imaginar, només cal pujar per comprovar-ho.

I altra alternativa seria prendre un camí a l'esquerra del Castell que fa una pujada força dura fins el camí dels Tres Pins (des d'allà es pot anar a Sant Llorenç, Gallifa, Sant Sebastià de Montmajor o tornar a Castellar). És una pujada que personalment m'encanta, tot i la duresa d'algun tram. Tècnicament cal estar molt atent, ja que el risc de perdre adherència és alt, així que cal posar el col a la punta de la sella, tirar el cos endavant i mantenir la tracció suficient amb els pedals per no caure.

Nosaltres ja hem trobat l'excusa per tornar a veure'ns un cop al mes: una bona ruta, esmorzar i tranquilitat.