El mur de l'esperança

L'esperança, segons els diccionaris, és la confiança en la consecució d'un fet desitjat. En religió, és una virtut teologal basada en la confiança en la renovació de la vida més enllà de la mort. En matemàtica, el valor mitjà que pot prendre una variable aleatòria X definida en un espai de probabilitat. En termes econòmics, és com invertir en un mercat de futurs: compres valors a un preu pactat i en una data futura, amb l'esperança que durant el període transitori el preu evolucioni a l'alça i poder fer una venda avantatjosa.

L'esperança és obrir la porta del teu destí a elements imponderables, imprevisibles i incontrolables. L'esperança és l'antítesi de la raó. No hi ha res més patètic que anar a visitar un malalt terminal i escoltar-lo, ple d'optimisme, fent plans de futur, proclamant la seva enorme confiança de què se'n surtirà, encara que la ciència l'hagi condemnat ja a una agonia ofegada en morfina. I encara pitjor, aquell amic que t'ha acompanyat a la visita que et diu, tot sortint, "ostres, quina energia m'ha transmès!". I el summun, el curilla de torn, que celebra la extremaunció i et perdona els pecats i t'ofereix la compra de futurs en el parquet bursari de la salvació eterna.

L'esperança és com aquests somnis recurrents, on esgotes les teves forçes intentant córrer per escapar d'algun perill o per anar darrera d'algú, quan saps perfectament que per molt que moguis les cames, no et mouràs de lloc. L'esperança és malgastar la vida. L'esperança és un mur. L'esperança és això:

Davant la llei hi ha un guardià. Hi fa cap un home del camp i li demana l'admissió dins la llei. Però el guardià diu que ara no li pot concedir l'admissió. L'home reflexiona i pregunta si no podrà ser-hi admès més tard.

«És possible», diu el guardià, «ara no, però.»

Com que el portal de la llei és obert com sempre i el guardià es fa a un costat, l'home s'ajup per tal d'esguardar-ne l'interior. Quan el guardià se n'adona, riu i fa:

«Si tant t'atreu, intenta a desgrat de la meva prohibició d'entrar-hi. Però fixa't: sóc poderós, jo. I sóc tan sols el més inferior dels guardians. A cada sala hi ha guardians, cada un més poderós que l'altre. L'esguard del tercer, no puc suportar-lo ni tan sols jo.»

Amb unes tals dificultats, no hi havia comptat l'home del camp; la llei cal que sigui accessible sempre i a tothom, pensa, però després d'haver-se mirat més detingudament el guardià, amb el seu abric de pell, el seu nassot punxegut, la seva barba llarga, prima, negra, tartàrica, resol que és tanmateix millor d'esperar fins que rebi el permís d'admissió. El guardià li dóna un tamboret i deixa que s'assegui a la vora de la porta. Hi seu per espai de dies i d'anys. Fa molts intents per tal de ser admès, i fatiga el guardià amb els seus precs.

El guardià duu a terme sovint amb ell petits interrogatoris, li pregunta sobre la seva terra i la seva gent i sobre moltes altres coses, però són sempre preguntes que traeixen un grau profund d'indiferència, tal com fan els grans senyors, i al final sempre acaba dient que encara no se'l pot deixar entrar. L'home, que s'havia proveït abundantment per al seu viatge, ho esmerça tot, per valuós que sigui, per tal de subornar el guardià. Aquest bé prou que ho accepta, però després tot seguit diu:

«Només ho accepto perquè no creguis que t'has oblidat d'alguna cosa.»

Durant tots aquests anys l'home observa el guardià de manera quasi ininterrompuda. Ja no té en compte els altres guardians i només aquest primer li sembla que constitueix l'únic obstacle per a l'admissió dins la llei. Maleeix el dissortat atzar, desconsideradament i en veu alta els primers anys, després, quan es va fent vell, amb un rondineig somort. Es torna infantil i, com que durant els anys en què ha estudiat el guardià li ha descobert també tot de puces en les solapes de l'abric, demana ara també a les puces que l'ajudin a fer canviar d'actitud el guardià. Acaba per afeblir-se-li la llum dels ulls, i ja no sap si és que tot al seu voltant es torna fosc o bé si només són els seus ulls que l'enganyen. Reconeix encara, però, enmig de la fosca, una resplendor que emana inextingible de dins la porta de la llei. Ja no viurà gaire més.

Abans de la seva mort, totes les experiències fetes durant tot aquell temps se li apleguen i concreten en una sola pregunta que encara no li ha fet, al guardià. Li fa signes amb els ulls, ja que no pot incorporar el seu cos paralitzat. El guardià s'ha d'inclinar d'allò més, car la diferència d'alçada entre ambdós s'ha acrescut en detriment de l'home.

«¿Què vols saber tu encara?», pregunta el guardià, «ets insaciable.»

«Tothom aspira a la llei» diu l'home, «¿com és, doncs, que en tots aquests anys ningú llevat de mi no hi ha demanat l'admissió?»

El guardià s'adona que l'home és ja a les acaballes i, per tal de fer-se sentir de la seva oïda, cada cop més dèbil, li brama:

«Aquí ningú més no podia obtenir-hi l'admissió perquè aquesta entrada era destinada només a tu. Ara me'n vaig i la tanco.»

Franz Kafka

Pavana per una merla

Tothom té dret als seus tretze segons de pau. Tretze segons és el temps que trigo en travessar, camí de la feina, el jardí de l'antiga escola d'Arts i Oficis. És el meu camí, l'espai on per un instant -tretze segons- no pertanyo a ningú, no estic al món, només la calma que exhalen els pins i les alzines, el toc d'oboè de les tòrtores, i el xiscle dels pinsans saben de mi. Llavors, em sento com l'Amo de l'Univers, en aquest petit racó, com un Hamlet, desitjós de tancar-se dins una nou per esdevenir el rei de l'espai infinit.

Per això, trobo irritant que, durant la meva travessa, algun dels cuidadors del jardí passi la bufadora per netejar de fulles el camí o, creuar-me amb alguna persona parlant a crits amb el mòbil, com si el seu interlocutor fos a Groenlàndia i hagués de fer atronar la veu perquè se l'entengui des d'una distància tan llarga...

Un dia de primavera estava al segon nové del meu pas quan en el parterre de gespa tocant als antics tallers de l'escola, on s'erigeix l'estàtua de l'Insigne Historiògraf, vaig veure, entre les flors del perímetre, alguna cosa que es bellugava, com una mena de ratolinet que donés saltirons, com si volgués desempallegar-se d'alguna petita trampa que li hagués agafat per una pota. Vaig acostar-me i vaig veure que el ratolí no era tal, sinó que una merla, s'arrosegava pel terra, intentant sense èxit aixecar el vol. Constato que les merles són d'un negre intens i brillant i que el contrapunt del seu bec groguenc treu aquesta pàtina de malastrugança còrbida d'aquestes aus, pertanyents, d'altra banda, a la família dels túrdids . Sí, és veritat que se'n poden trobar de blanques, però, llavors, la merla passa a ser ara una virtuosa del violí, ara un jugador de calcio amb gust pel toc i el joc combinat, ara un polític honest; vaja, un "llir entre cards".

Alguna cosa no anava bé. La merla, amb les ales esteses prova-va d'enlairar-se -amb poques forces- una i altra vegada. Es donava una mica d'impuls amb les potetes, tirava el cap cap amunt i batia les ales, però cada vegada el seu pit anava a petar al terra. Va estar-se una bona estona així, fins que, esgotada, sense alè, va desistir. Del seu bec entreobert sortia un panteix nerviós. No podia més. Es moria.

"Fins aquí has arribat, petit", vaig pensar. No sabria dir de què agonitzava, l'ocellet: potser era massa vell per una altra primavera. Havia resistit l'hivern però en l'esforç havia esgotat tota la seva energia.

Vaig agafar el moribund amb molt de compte de no fer-li mal. Ni va protestar. No tenia forces ni per rebel·lar-se contra qualsevol disturb. Vaig posar-lo panxa enlaire. Com disculpant-me per col·locar-lo en aquesta posició no gaire habitual per un ocell, li vaig dir "mira, no és just que sempre penjada del cel i mai te l'hagin ensenyat. Ho veus? És casa teva". L'animalet, amb el bec obert va clavar els seus ulls opalins en els meus, després va desviar la mirada cap el cel blau i serè d'aquell assolejat matí de primavera. Va semblar que anava a dir alguna cosa, però l'única cosa que va sortir del seu bec, tot mirant casa seva, va ser el darrer hàlit de vida.

Plorava.

De Sau al mirador del Far en BTT

A Wikiloc es pot trobar el "track" d'aquesta ruta de gairebé 54 quilòmetres i 1.100 de desnivell, gentilesa de Joan Baraldés i el grup de les Bicioses. Diumenge passat vaig fer aquesta excursió, acompanyant una representació d'aquestes amants de la bicicleta i i la muntanya del Bages -i els seus respectius "biciosos"- per gaudir dels pedals i admirar el magnífic paisatge osonenc. La tardor, a més, amplifica el ventall de colors i llums que aquesta terra pot oferir.

Com que el comentari de les rutes ja es poden trobar als blocs de les bicioses i al Sisbemessanapren del Joan, em limitaré a afusellar la informació bàsica (essent coherent amb meu tarannà marcat per la llei del mínim esforç):

"La volta ha començat al Restaurant "la Riba", a sobre del pantà de Sau, i pel camí asfaltat hem pujat fins a Rupit. Un cop allí hem menjat coca i descansat una estona i, un cop visitat el poble, hem continuat amunt per anar a buscar la pista que baixa resseguint el torrent del Gravet i que ens porta a les masies del Castellet i a la pista que ressegueix la cinglera fins arribar al coll de la Condreu, frontera natural entre la Selva i la Garrotxa.

Un cop aquí i per la carretera asfaltada que porta al Far, hem fet els darrers kilòmetres abans de fer un bon dinar. La pujada ha sigut de 30 km i 970 m de desnivell acumulat.
La tornada, com és lògic, es fa quasi tot de baixada però, les diverses sifonades que hem trobat de pujada, han fet que, segons el gps, el desnivell total acumulat hagi sigut de 1.225 m i 53,8 Km de recorregut".

Què bé, ja tinc mitja feina feta. Ara, a comentar les fotos. La primera és del nostre pas per la pista asfaltada que porta a Rupit, resseguint els cingles de Tavertet:

Una mica més enllà, apareix Sant Joan de Fàbregues, situat en un lloc privilegiat.

Encara queden uns quants quilòmetres, però ja des de l'ermita es divisa l'objectiu final, el mirador del Far, just al final de la cinglera del mateix nom.

Abans d'enfilar el darrer tram fins al Far, hem fet una parada -coca inclosa- a Rupit. Sort per nosaltres que els "pixapins" no són gaire matiners, així que hem pogut visitar el poble sense aglomeracions i agobis.

Des de Rupit hem pres el camí que travessa el Pla de Bellonc fins trobar el sender que baixa per la riera del Gravet. Lliscant per una catifa de fulles hem travessat un autèntic túnel de faig i vegetació de ribera. Un company ha tingut un petit problema amb la roda, resolt amb perícia.

Passada la riera, un camí pedregós ens ha portat fins la cinglera del Far, pel camí que recorre a escassos metres del precipici, en direcció a Susqueda i el coll del Condreu, que separa l'Osona i la Garrotxa.

El paisatge estava salpicat de petites construccions agrícoles, conreus, i grupets de vaques. Aquí deixo una casa, un pou i un grupet de màquines de llet:

I finalment, el mirador del Far! 1.100 metres d'altitud. A la primera foto es distingeix, al fons, l'embassament de Susqueda. A la segona, amb molta imaginació, el mar i les Medes.

Ja de tornada, hem creuat un petit salt d'aigua, preludi del Salt de Sallent, el de més alçada de Catalunya.

Bicioses i biciosos

I ja de tornada a Sau i parant al mig de la carretera, l'embassament i l'inevitable campanar.

Un sortida ben bonica i gens exigent. Però, sobretot, el millor ha estat el tracte rebut per aquest grup d'amics i amigues. Segur que ens tornarem a veure en una altra ocasió.

Compte amb la destral, Eugeni

Les 7.00 am. Ha sonat el despertador i com he pogut m'he aixecat del llit. Tenia la intenció de sortir i pedalar uns quants quilòmetres així que m'he fet una cafetera i tres rebanades de pa de motlle amb Nocilla. M'ha vingut cert ensopiment i he decidit que ja no marxaria. I mentre feia lliscar la crema amb el ganivet per la superfície del Bimbo m'he adonat que ja fa un més que no la toco, la burra, i quan més temps passi, més em costarà tornar i que de fet, tio, espabila't que últimament et "resbala" tot, però és que en realitat ja m'està bé, això de no fer res, i perquè haig de treballar, que si no... ni sortiries de casa, eh? Ja veuràs el dia que et toqui la loteria, m'estaré tot el sant dia tocant-me-la. Però és que els peus, com pesen els cabrons, i total, tampoc hi ha gaire cosa a fer, o sí, però de seguida t'avorreixes, tio, pren-t'ho amb una mica d'interès, i has vist que t'està creixent la panxa? I havia donat la meva paraula que deixaria de fumar i ni ho he intentat... però és que baixar les escombraries, a la nit, i passejar a la vora del bosc amb el Lucky entre els dits... no és fàcil...

...i tot plegat, és tan agradable perdre el temps.


I anava pensat jo en aquestes coses -d'altra banda molt comunes entre les persones quan s'aixequen amb poques ganes d'aixecar-se- quan m'he sorprès a mi mateix mirant la punta del ganivet, a mode d'un Naked Lunch, un instant sord en el que te n'adones del que hi ha a la punta de la forquilla -en aquest cas, un ganivet amb una boleta de crema de cacau enganxada-. He anat a l'habitació on s'acumulen els llibres. Amuntegats sense criteri, disposats en piles i pilars, drets, de costat, la cambra sembla el cementiri del Josefov de Praga. Després d'una curta búsqueda en aquest caos organitzat he trobat The Naked Lunch, de WS Burroughs. Deuen haver passat més de vint anys des que me'l vaig llegir.

Recollint l'esmorzar el ganivet de la Nocilla ha estat a punt de caure a terra i, encara no sé com, l'he agafat al vol. Llavors he tingut una revelació: Careful with that axe, Eugene, és l'única cançò de Pink Floyd que encara suporto.

A la cresta de l'onada

El final de l'estiu m'ha fet recordar un vespre de final d'agost, a la platja d'Ondres, entre Arnos i Cap-Breton, a les Landes franceses. Estàvem pràcticament sols, en una platja semisalvatge, amb onades de 7 metres que deixaven a la sorra la seva escuma freda i morien allà, amb una ranera ronca, fantasmagòrica. El Guillem jugava a la vora, rebent els cops secs i violents del mar. Mentre assistíem una mica excitats a la posta de sol (acostumats al Mediterrani, on el sol surt de l'horitzó, veure com baixa a l'Atlàntic és un esdeveniment inusual), el Guillem es va posar a cantar una vella cançò: Por la vieja Sonora la marea va subiendo… Por la vieja sonora caen gotas a montón… Sopita de camarón se la lleva la corriente… Sopita de camarón la marea va subiendo… …Subiendo mama… … va subiendo la marea… …subiendo mama… …va subiendo.. ay que marea… !

Si aquell moment hagués format part d'una peli, i jo fos el director, hagués escollit la Marxa Fúnebre de Siegfried, del Götterdammerüng de Wagner, com a banda sonora. Però ni tan sols sonava al meu cap. De fet vaig començar a tararejar The Jack, dels AC/DC, els quals, durant tot aquest estiu han estat atronant al reproductor del cotxe, des del It's a long way to the top if you wanna rock and roll fins Who made who.

Observant el mar m'ha vingut al cap un conte, "A la cresta de la onada" inclòs a Les nits difícils, de Dino Buzzati, en la meva opinió la millor versió llatina de Franz Kafka i de gran influència en escriptors del nostre temps, com José Saramago. Com som d'efímers! Com és de fràgil l'instant en què, a la nostra plenitud, arribem a veure la vida des del capdamunt! I tot d'una es desfem en una freda escuma que la sorra s'empassa. Perquè, com diu Buzzati, "joves, intrèpids, amb els ulls radiants, sembla que galopin pel fil de les aigües que s'enlairen, guanyen avantatge de pressa, ja els podem distingir les cares, avancen amb les mans esteses, cridant, cantant. Però de sobte erren l'embranzida, ensopeguen, s'aturen, dubten, perquè l'onada, no saben per quina raó, ha deixat d'arrossegar-los".

PS: tot i que la marxa fúnebre de Siegfried quedaria molt bé, penjo un vídeo del final de Das Rheingold, perquè és la part de l'Anell dels Nibelungs que més m'agrada.



I per suposat, aquí deixo The Jack (cantada per Bon Scott, tot i que la lletra no és la de l'edició australiana que escoltàvem sense parar al cotxe).

Excursionisme per a "pixapins" (II): entre els circs dels Pessons i dels Colells

Bonica excursió, no gaire extensa i amb moltes variants, que transcorre en una primera etapa al circ dels Pessons i en una segona al circ dels Colells, a l'est d'Andorra, tocant al port d'Envalira i el Pas de la Casa. Aquesta zona és molt coneguda pels amants de l'esquí de muntanya, però l'estiu ofereix un paisatge salpicat de llacs i bosquets de coníferes.

El recorregut és aquest (dues perspectives):

Sortim de l'aparcament de l'estació d'esquí de Grau Roig i ens dirigim per una pendent a estones fortes fins el primer llac i refugi vell dels Pessons. Des d'allà hi ha l'opció de passejar durant un parell d'hores a la recerca dels llacs dels Pessons, de gran bellesa. nosaltres però hem decidit passar d'un circ a un altre, superant un fort desnivell. A mig camí hem tornat la vista enrera per veure l'estany primer, amb el refugi, als peus dels pics Alt i Baix del Cubil.

I una vegada arribats a dalt, l'estany de Montmalús (el petit, no el que hi ha passat el circ) i una bonica imatge del pic de Montmalús (dreta) i Colells. El Montmalús, de fet, fa de pont entre un circ i un altre:

No són ramaders, són pixapins!

Els Déus de la Muntanya ens han obsequiat amb la trobada d'una família de marmotes. Després d'estar-nos una bona estona observant-les, en silenci, hem pogut pendre una imatge, no gaire afortunada, la veritat, pero ha valgut la pena:

I aquí, el típic abellot del Pirineu, buscant-se la vida:

Iniciem els descens amb bona vista del punt de sortida:

I s'ha acabat. Passeig de dues hores, que es pot perllongar el que es vulgui, anant d'aquí a allà, visitant llacs i boscos i, si hi ha sort, topant-se amb algun animalet.

Vacunar-se contra l'H1N1? Millor contra Larsson!!!

Quanta pasta deuen treure les multinacionals faramacèutiques de tot aquest espectacle de la grip H1N1? Estaria bé saber-ho. Si treuen diners fent medicaments per a malalts terminals (sabent ambdues parts que ja no hi ha res a fer, "terminal" vol dir això, kaputt, game over, el muerto al hoyo y el vivo...) millor que millor per tots nosaltres, vull dir els no-encara-terminals. Bé que ho fan!!! Per exemple, amb les coses més tontes, com els analgèsics no opiacis i que, per tant, no necessiten recepta. Vas a la farmàcia perquè tens un mal de regla de tres mil parells de collons (d'ovaris, millor dit) i demanes ibuprofeno 400, el genèric. Et donen una capsa de Ibuprofeno Feliudabaló (clar, sempre hi ha una empresa que ho fa) que et costa, ara m'ho invento, 4 euros. Però, si vols el mateix medicament d'una determinada marca, anem a suposar que es diu Maimalfren, et costa 6 euros. Si mirem la composició dels dos segurament posarà el mateix: Ibuprofeno 400 mg i Excipients (lactosa i altres). Això al meu poble es diu.... millor callo.

He decidit no vacunar-me contra la grip H1N1. Tampoc em vacunava de l'altra grip, la genèrica, així que, per què ho hauré de fer ara? És una mena de boicot personal contra tota aquesta martingala, aquesta enganyifa telerradiodirigida, aquesta atmosfera paorosa què respirem, quan realment la grip nova no deixar de ser tant nociva com la vella. Sí, ho tinc decidit, he iniciat aquesta campanya de protesta, de la mateixa manera que en porto d'altres, com per exemple, el meu boicot a la compra de productes Ferrari, fabrica essencialment vehicles de gran cilindrada, per la seva decisió de substituir al pilot de F1 Felipe Massa per Luca Badoer, en comptes d'haver triat al meu paisà Marc Gené, recent guanyador de les 24 hores de Lemans.

Quants diners s'han gastat els governs per proveïr els seus hospitals de vacunes suficients per a la població? Millor podien haver-se gastat les peles en trobar un antídot contra la febre Stieg Larsson, que ha causat estralls a les platges i piscines d'hotel del nostre país. Fins els collons de veure passar a aquest o a aquella amb el barnús, "las chanclas" i el "totxo" mil·lenari en versió 1, 2 ó 3! Però és que, a més, passaven i et miraven amb aquesta autosuficiència de Mercadona, com dient-te, "cuidao, zagal, que estoy leyendo al Larsson"!

S'ha acabat l'estiu i he sortit indemne del pas d'aquesta veritable pandèmia. A veure en què haurà mutat el virus el proper estiu...

Excursionisme per a "pixapins" (I): Els llacs de Ransol

Andorra és un país amb moltes possibilitats per a l'excursionisme, l'escalada i les ascencions, a més d'altres activitats de muntanya. Si us agrada fer sortides però no esteu gaire entrenats, o teniu nens, o, la ia-ia ha decidit acompanyar-vos a fer el passeig, durant aquests dies deixaré algunes rutes molt senzilles. Si us decidiu, gaudireu. Per conèixer l'entorn natural, meravellar-vos amb la flora i la fauna del Pirineu i de pas agafar un "moreno" més intens que el de platja, tampoc cal fer el Cho Oyu o el Gasherbrum. Si us interessa la muntanya a un nivell més alt, sempre podeu visitar la pàgina del meu amic Joan Baraldés, mestre de l'escalada clàssica, Senyor de les agulles conglomerades de Montserrat, Rei de Malanyeu i còndor bagenc dels Pirineus.

La primera d'aquestes rutes-passeig és la travesia de la Vall de Ransol, tot remuntant el riu dels Meners per arribar al llac Ransol 1 i Ransol 2. La sortida és aquesta, cal superar un desnivell d'uns 600 metres aproximadament (sortida a 1.800 i arribada a 2.500 metres d'altitud) en tres o quatre quilòmetres. Ara bé, si les cames i la gana us respecten, podeu allargar l'escapada fins arribar al llac dels Meners i podreu contemplar la bellesa de les muntanyes que formen el Circ del mateix nom. Aquest és el recorregut a ull d'ocell:



I aqui teniu una perspectiva en profunditat. He hagut de traçar el recorregut a mà, seguint fidelment el camí que des del Google Earth es pot distingir. Si tingués un GPS tot això serien flors i violes però sóc fidels als meus principis i continuo complicant-me la vida. Aquestes imatges ja serveixen per tenir una primera idea. I, sobretot, si se surt per un lloc que es coneix poc, sempre cal anar amb un mapa de la zona:



S'accedeix a la vall de Ransol des de la carretera que surt des del Tarter, entre Soldeu i Canillo. És una via forestal asfaltada. L'excursió s'inicia des de la zona d'aparcament que hi al final de la carretera. En aquest punt hi ha una zona de pic-nic des d'on surt el camí cap els llacs i, en el costat oposat, la pujada cap el refugi de la Coma d'en Jan (un indret maquíssim i amb un camí que travessa un bosquet i creua un salt d'aigua per poder arribar al refugi).

El camí transcorre paral·lel al riu Meners i mentre s'ascendeix s'obtenen panoràmiques magnífiques de la vall:



La vegetació que es troba és la típica pirinenca, però també hi ha plantes pròpies dels marges del riu. Abunden espècies de flors endèmiques:



Freqüentment es poden trobar izards, aus rapinyaires i, si hi ha sort, alguna que altra marmota. Amb tot, la granota vermella és l'espècie autòctona (si cliqueu a la foto per ampliar-la, la podreu baixar i fer-vos un fons d'escriptori original, no penso reclamar drets d'autor):



Ja arribem a meitat de camí i abans d'arribar a una pleta el riu fa petits salts com aquest:



Ep! un parell de pixapins:



Si no m'equivoco, els pics de la Pala Rodona (esquerra) i la Cabaneta (dreta):



Un darrer esforç, tot pujant, i objectiu aconseguit:



El primer dels estanys del Ransol, per fi:



I aquest, el segon, molt més gran, però no tan maco, amb el Cap de la Serrera al fons:



Ahhhhhhhhh!



I per tornar, bé es pot desfer el camí o tornar per l'altra cara de la vall, seguint el camí en direcció al refugi de la Coma de Jan. L'excursió es pot allargar una mica més, uns 30 minuts d'ascensió al circ del Meners i l'imponent estany dels Meners de la Coma (llac on es pot pescar sense mort). Però, llavors, el pixapins esdevé en excursionista amateur i ja es perd el glamour...

Vacances: llegir o follar?

Gran dilema. Però ambdues coses són activitats possibles, complementàries i recíprocament substitutòries. Només, potser, com a suggeriment, és mirar de no fer-les al mateix temps. Segurament hi ha un exèrcit d'adeptes de la presumpta fília (potser narratofília?) que consisteix a repassar un manual de física quàntica, o les memòries d'Aznar, o l'Evangeli de Lluc, mentre es fa la ja esmentada en un altre post "carretilla" amb un barret de palla al cap.

Per suposat, que un llibre infame no t'impedeixi passar una bona estona en parella. Així, doncs, quan escaigui, caldrà matar els moments de transició amb bons llibres. Les vacances ja són aquí, ja hem fet la maleta i només cal decidir què portar-se per llegir. Voldria fer una relació de títols que poden fer passar una bona estona. Però abans, algunes coses que cal evitar en aquesta elecció tan important:

a) Fugiu del best-seller, que ja no es porta. A més, són uns totxos difícils de transportar. Especialment cal allunyar-se d'aquesta fornada d'autors i autores escandinaus, amb títols estúpids del tipus La noia que es feia la depilació brasilenya mirant-se al mirall de l'ascensor. Tampoc són grats a aquestes alçades les narcotitzants històries de suposats secrets encriptats pseudoverosímils que es titulin L'exèrcit dels Gonorreus o El Misteri de les taques dels calçotets de Brunelleschi. I d'històries de metges, ni parlar-ne! Voleu un cas clínic esfereidor? ja us presentaré un proctòleg acostumat a combatre morenes del tamany de pilotes de volei-platja.

b) Biografies. Són ideals per tenir a una alçada idònia el got de Martini. Tapes dures de geltex, molt estables.

c) I, si us plau, autoajudes no, que ja som grans, que això és com dir: como no me la llevé al huerto, me lo haré yo mismo. Si passeu pel costat del quiosc de l'hotel, eviteu que els vostres ulls marxin cap a aquests volums amb portades pintades amb roses o amb aus fènix i que, per exemple, es diguin La via recta: el camino hacia una nueva espiritualidad a través de la aromaterapia anal. Com a única excepció, Perdre per Guanyar, de Montse Barderi, i això només perquè l'autoajuda aquí és purament circumstancial.

d) Sánchez-Dragó (d'ús limitat, només si apareixen problemes per fer la migdiada postpaella).

Quins llibres recomanaria per llegir durant els nostres ben guanyats dies de descans? Segons la situació. Jo faria el següent:

- Estic a una illa o a la costa: L'illa del tresor. Aquesta joia d'Stevenson és el llibre, ningú ni ninguna pot dir que és un lector com cal si no ha cantat mai allò de quinze homes sobre el cofre del mort, la beguda i el diable van fer la resta, rom, rom, rom, l'ampolla de rom.

- Estic a un balneari. Entre glopet d'aigua sulfurosa i dutxa escocessa, sempre hi haurà temps per aprendre el sentit de la vida amb La muntanya màgica de Mann. Tuberculosos, absteniu-vos.

- Estic a l'apartament de Platja d'Aro, que un amic m'ha deixat, per reflexionar sobre com superar els meus dimonis interiors. Moby Dick, de Melville (per cert besavi del músic Richard Melville, més conegut com Moby). Si la llegeixes amb 15 anys, aquesta història t'apassiona, si ho fas amb més de 30, t'acollona.

- Estic a l'aeroport, esperant una bona oferta d'aquestes que en diuen last minute. Clarament, el llibre ideal és La volta al món en vuitanta dies. En temps de Jules Verne, donar la volta al món en 80 dies era molt menys complicat que avui dia. Què ens apostem?

- Estic de viatge de nuvis amb una dona que no m'estima. Madame Bovary o Thérèse Desqueyroux.

- Estic de viatge de nuvis amb una dona que no estimo. En aquest cas alguna recopilació d'històries pensades per Hitchcock. Alguna cosa d'Agatha Christie també serveix. O La punyalada de Marià Vayreda.

- Estic al Japó. Genji Monogatari. És com si Marcel Proust hagués viscut al segle X, en ple apogeu de la dinastia Heian.

- Em quedo a casa, sense vacances. En el cor de les tenebres de Joseph Conrad. Quan a les cinc de la tarda ja no saps què fer, no hi ha amics amb qui quedar i al Teledeporte fan un concurs de salts d'hípica (en redifusió, a més), és quan cal portar-se les mans al cap i cridar: Ah, l'horror, l'horror!

Podria continuar però marxo de vacances. Jo ja ho tinc tot preparat i ja he agafat tres llibres del prestatge: El Miedo, de Gabriel Chevallier, Les nits difícils, de Dino Buzzati i el recull Històries de Sant Petersburg, de Nikolai Gogol (Gogol, sempre Gogol).

Mama kin

Mama Kin és una de les meves cançons preferides d'Aerosmith. No exempta d'ironia, és un cant a la llibertat adolescent o dels adolescents (... no sé.. s'ha entès?). Bé, rotllo, marxem de casa i portem una vida despreocupada. Ja els agradaria a moltes mares i pares, ja, sempre i quan el nen o la nena no tornin quan es quedin sense un duro.

La cançò, del 1973, comença amb un riff espectacular. Per si algú o alguna te la paciència d'aprendre'l, aquí deixo una guitar lesson força bona i, clar, el tema original per si queda alguna oïda "verge". A gaudir!